dissabte, 8 de febrer del 2014

Manifestacions religioses populars davant la catàstrofe

Manifestacions religioses populars davant la catàstrofe











































Índex
Introducció
Processons
Devocions
Advocacions
Conclusions
Bibliografia



Introducció
El desastre, la catàstrofe, no importa el tipus ni l'època en què succeeix, no solament colpeja, atordeix, espanta i deixa inerme la societat; també li fa plantejar-se moltes preguntes, que tot sovint queden sense resposta en aquells moments. I la història, com a ciència, té l'obligació d'afrontar el desafiament que implica investigar tots els factors que han influït o condicionat el desenvo­lupament de les societats, tant els endògens com els exògens. Per aquest motiu, la natura, el clima, el medi ambient, la influència de pandèmies i plagues, com a elements que contribueixen a fer avançar o a fer recular les societats, han anat adquirint un protagonisme cada vegada més gran en els estudis històrics recents, els quals insisteixen en la necessitat d'analitzar aquestes variables per a comprendre més bé la complexitat dels progressos assolits per l'home.
Durant el segle XVIII, el coneixement dels fenòmens naturals va anar vin­culant-se cada vegada més a la ciència, deixant de banda les velles cosmogonies embolcallades en ombres i fantasies. I encara que no va resultar fàcil des­prendre's d'aquest llast, al final de la centúria il·lustrada l'home ja considerava que el medi en el qual vivia i duia a terme les seues activitats era l'idoni i estava ben organitzat, encara que no abastaria a comprendre molts dels seus comporta­ments. I el clima constituïa un element transcendental per a entendre, fins i tot, les formes de comportar-se de l'ésser humà, així doncs, natura, clima i medi han condicionat i condicionen l'evolució de les societats, ja que obliguen els seus protagonistes a enginyar-se-les en circumstàncies molt diferents, a superar no pocs obstacles i fer front a tota classe de «riscos».
Preocupa -de fet, sempre ha preocupat- el comportament de la natura i els efectes que provoca sobre la dinàmica de les societats. No obstant això, la «societat del risc» ha existit sempre, ja que des del moment en què l'ésser humà depassa els límits que aquella imposa per al desenvolupament de les seues acti­vitats sobre la superfície terrestre, es generen territoris i col·lectius en els quals el perill sempre està a l'aguait.
L'assumpció, explícita o no, que es vivia en una situació quasi permanent de risc i que les causes que l'originaven podien tenir un origen natural o extranatural està present tant en la documentació oficial com en la literatura de diferent índole que sorgeix entorn d'aquest tipus de fenòmens de conseqüències catastròfiques.

Rogatives
Quan el cel no vol pluore: rogacions, sermons i altres remeis.1

La sequera ha sigut i és, entre els problemes que afecten el camp, un dels més greus, si no el més greu de tots, ja que provocava una acusada disminució dels rendiments agrícoles, sobretot del gra, i no solament a València, sinó en tota l’Europa mediterrània. La sequera perjudicava molt seriosament la collita del cereal perquè a la tardor paralitzava les labors de sembra i a la primavera no deixava fructificar la futura espiga. Per això, privava els camperols no únicament de l’anyada en curs, sinó fins i tot de les llavors necessàries per a l’any següent i impedia, a més, la realització del conreu en qualsevol estació.

Imatge d’una rogativa en el segle XVII.2

Les rogatives
Però convé prestar una atenció especial a les rogacions, ja que, a més de significar en si mateixes una rotunda manifestació de religiositat popular, la seua reiterada celebració en èpoques passades les converteix en font documental de valor inestimable a l’hora de detectar períodes de crisis agràries o verificar les conseqüències de qualsevol desastre d’índole natural i, en definitiva, per a poder reconstruir el clima en el passat. Al marge del remeis tècnics de caire preventiu i assistencial que durant l’Antic Règim es pogueren engegar, les rogacions i processons constituïen el recurs per excel·lència per a enfrontar-se a catàstrofes singulars com ara llargs períodes de sequera, riuades, inundacions, terratrèmols, glaçades, pedregades o plagues agrícoles. Qualsevol d’estos esdeveniments calamitosos ha sigut sempre vist amb preocupació pels llauradors, i la simple sospita que se’n poguera produir algun i que arribaria als camps torbava els seus esperits, els sumia en profundes cavil·lacions i, al capdavall, s’apoderava de ells la por perquè associaven l’arribada del desastre amb un càstig diví, conseqüència dels pecats comesos.
A falta d'altre mitjà per a procurar aigua als camps, la rogació pro pluvia s'erigia en el recurs més eficaç als ulls de les societats agràries. Segons la gravetat de la situació, la rogació adquiria diferents estadis, i hi havia, per a cadascun d’estes, les corresponents pregàries, el pes de les quals era convenientment dirigit pels predicadors que, a esta efecte, feien ús dels llibres adients. La convocatòria i el desenvolupament d'unes rogatives comportaven una certa complexitat i no poc cost econòmic i a vegades ocasionaven seriosos conflictes de protocol entre la corporació municipal i el capítol eclesiàstic que podien, fins i tot, espatllar-les, com va succeir més d'una vegada, amb l'ostentosa inassistència d'algun religiós -tot i complir-se els requisits exigits- i la consegüent exigència de reparació per part de l'ajuntament.
Alguns llibres emprades.3
La tipologia que ofereixen les rogacions és d’allò més variada. Trobem tant les que podríem denominar genèriques i vàlides per a combatre qualsevol calamitat, o les referides a amenaces concretes i dirigides a mares de déu o al mateix Jesucrist, i també a sant considerats poderosos intercessors davant la divinitat; sense oblidar els manuals de conjurs i exorcismes o el manteniment de pràctiques ancestrals tingudes per molt adequades per a prevenir o afrontar el mal.
El sermó, junt amb la rogativa, constitueix un altre element important a l'hora de valorar l'abast del desastre. Elaborat habitualment per eclesiàstics regulars, no poques vegades apareix a manera els impresos on es recullen les rogatives -encara que també novenes i semblants-, abundant en gran manera la seua circulació a partir de la segona meitat del segle XVIII. Això és lògic tenint en compte com era de persistent l'assot de la sequera i ofereix, igual que els impresos referits a avingudes i inundacions, una certa pràctica editorial que ve, si més no, del segle anterior igual que alguns impresos solts referits a riuades i inundacions.
Els comentaris que el retor de la Poblafranca de Rugat esmuny referits al que sembla constituir l'autèntic origen d'aquests desastres i que assenyala, directament, cap a una divinitat ofesa desitjosa de corregir les sempre pecadores conductes humanes. El text del prevere Pons és el següent:
«Queriéndonos el señor, como amoroso padre corregirnos, se digno imbiarnos una tempestad de piedra (...); y con la continuación de su infinita misericordia prosiguió en el siguiente mes con tan fuerte diluvio e inundación de aguas que ni vino se cogió ni sembrarse pudo (...). No satisfecha la justicia divina de los azotes a nos por ella imbiados; sin duda porque prosiguen nuestras culpas, en el presente año descargó tal rigor de ielos que quemaron generalmente la hoja de los gusanos de seda (...).»
Quan empra termes com: “amoroso padre”, “infinita misericordia”, “justicia divina”.

Altres remeis4
Eren repicar a núvol les campanes per allunyar per prevenir o afrontar el mal.
S’empraven els amulets: les lletres V.S.R. (Visca sant Roc) en les portes de les cases, contra la pesta.
Pronosticadors: Diego de Torres Villarroel: el “gran pisctator”.

Advocacions i devocions
Les rogatives com a forma d’obtenció del favor de la divinitat.5
Tenim per una banda, els sants més generals, que s’invoquen per fer front a situacions més variades, i aixó ho tenim en varies advocacions: per exemple, Santa Bàrbara, contra els trons, i altres situacions adverses.
També, hi havia diferents advocacions en diferents llocs: Santa Calamanda, invocada en Lleida contra la sequera.6
La protecció de cultius como el blat: sant Jordi, santa Ubaldesca. Encara que els patrons de los collites estan relacionats amb aquells sants invocats a favor de la pluja o contra les tempestes, sequera, pedra i plagues del camp.7
Cada comarca o lloc acostuma a tenir el seu advocat especial amb motiu de venerar allí les seus relíquies o tenir un ermita dedicada.
I de forma més particular, tenim contra situacions més concretes, com contra la pluja excessiva trobem a santa Coloma, sant Aniol, santa Calamanda; contra els llàmpegs: sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir, sant Climent, sant Càstulo, i general, per protegir-se de les tempestes: santa Osoria, sant Francesc Xavier, sant Joan i Pau de Roma, sant Emeteri i Celedoni, sants Corneli i Ciprià; sant Amansi; contra els vents i els huracans: sant Blai, i contra els terratrèmols: sant Francesc Solano, sant Francesc de Borja, sant Genaro de Nàpols, santa Bàrbara.8
Peró, estes advocacions no eren fixes, en alguns casos n’hi havia canvis en les advocacions, i un exemple d’este fenomen, podem comprobar-ho en dues localitats valencianes:
- En Sumacárcer, tenia a sant Abdó y sant Sené (sants de la pedra) en la ermita del poble.
- En Carcaixent tenien a sant Abdó y Sené i santa Bàrbara.
Fins a mitjan del segle XVIII: per les pressions institucionals de la monarquia borbònica, va fomentar la devoció a sant Isidre. Encara que el principal motiu del canvi era la recerca d’un protector més eficaç.

Conclusions
Era una societat sacralitzada, la qual, creia que el desastre natural era una forma de càstig diví, encara que al llarg del segle XVIII s’observa un canvi en l’actitud de alguns grups front a estos esdeveniments catastròfics; però la resta de la societat, no ho farà, perquè el fenomen de les rogatives i altres manifestacions religioses continuarà donant-se fins pràcticament l’actualitat.

Bibliografia
FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos, Ediciones Omega, S. A., Barcelona, 1950.
ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, Universitat de València, 2012.
ALBEROLA ROMÁ, Armando y OLCINA CANTOS, Jorge (coor.): Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea, Universidad de Alicante, 2009.
GARCÍA TORRES, Adrián: “Víctimas del miedo: culpabilidad y auxilio del cielo...” en ALBEROLA ROMÁ, Armando: Clima, naturaleza y desastre, Universitat de València, 2013.
1 ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, pàgines 75-82.
2 ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, pàgina 77.
3 Quaderno y recopilación de las preces, antiphonas, psalmnos y oraciones que se dicen en esta Santa Metropolitana y Patriarcal Iglesia de Sevilla, en las rogativas asi privativas como solemnes, según reglas del ritual romano mandado reimprimir por el dean y cabildo de dicha Iglesia de este año de 1779. En Sevilla, en la Imprenta Mayor de la ciudad y de dicha iglesia, [sin autor]. 8 pàgines.
Frutos Bartolomé de Olalla y Aragón: Ceremonial de las missas solemnes cantadas, con diaconos o sin ellos, según las rubricas del Missal romano ultimamente recognito por su santidad Urbano VIII con reparos nuevos y curiosos en que se declaran muchas dudas que acerca de las ceremonias se ofrecen y con las funciones de las velas, ceniza, ramos de la Semana Santa, processiones y rogativas, con otras diferentes advertencias, para que con toda perfeccion se celebren los Divinos Oficios, util y provechoso para todos los eclesiasticos, assi seculares como regulares. Compuesto por don D. -. Corregido y añadido por su autor en este tercera impression, con esta señal, en Madrid, por Juan Sanz, 1721.
4 Respecte als rituals, oracions i altres pràctiques veure Gelabert Vilagran, M.: “Tempestades y conjuros de las fuerzas naturales. Aspectos mágico-religosos de la cultura en la Alta Edad Moderna”, en Manuscrits, número 9, 1991, pàgines 325-344.
5 PERIS ALBEROLA, Tomás: “La religiosidad instrumental comunitaria en la ribera del Júcar durante los siglos XVI-XVIII: El ejemplo de las rogativas”, en ALBEROLA ROMÁ, Armando y OLCINA CANTOS, Jorge (coor.): Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea, Universidad de Alicante, 2009, pàgines 335-391.
6 FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos, Ediciones Omega, S. A., Barcelona, 1950.
7 FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos, Ediciones Omega, S. A., Barcelona, 1950.

8 FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía de los santos, Ediciones Omega, S. A., Barcelona, 1950.