Manifestacions religioses populars davant la catàstrofe
Índex
Introducció
Processons
Devocions
Advocacions
Conclusions
Bibliografia
Introducció
El desastre, la catàstrofe, no importa el tipus ni l'època en què
succeeix, no solament colpeja, atordeix, espanta i deixa inerme la
societat; també li fa plantejar-se moltes preguntes, que tot sovint
queden sense resposta en aquells moments. I la història, com a
ciència, té l'obligació d'afrontar el desafiament que implica
investigar tots els factors que han influït o condicionat el
desenvolupament de les societats, tant els endògens com els
exògens. Per aquest motiu, la natura, el clima, el medi ambient, la
influència de pandèmies i plagues, com a elements que contribueixen
a fer avançar o a fer recular les societats, han anat adquirint un
protagonisme cada vegada més gran en els estudis històrics recents,
els quals insisteixen en la necessitat d'analitzar aquestes variables
per a comprendre més bé la complexitat dels progressos assolits per
l'home.
Durant el segle XVIII, el coneixement dels fenòmens naturals va anar
vinculant-se cada vegada més a la ciència, deixant de banda
les velles cosmogonies embolcallades en ombres i fantasies. I encara
que no va resultar fàcil desprendre's d'aquest llast, al final
de la centúria il·lustrada l'home ja considerava que el medi en el
qual vivia i duia a terme les seues activitats era l'idoni i estava
ben organitzat, encara que no abastaria a comprendre molts dels seus
comportaments. I el clima constituïa un element transcendental
per a entendre, fins i tot, les formes de comportar-se de l'ésser
humà, així doncs, natura, clima i medi han condicionat i
condicionen l'evolució de les societats, ja que obliguen els seus
protagonistes a enginyar-se-les en circumstàncies molt diferents, a
superar no pocs obstacles i fer front a tota classe de «riscos».
Preocupa -de fet, sempre ha preocupat- el comportament de la natura i
els efectes que provoca sobre la dinàmica de les societats. No
obstant això, la «societat del risc» ha existit sempre, ja que des
del moment en què l'ésser humà depassa els límits que aquella
imposa per al desenvolupament de les seues activitats sobre la
superfície terrestre, es generen territoris i col·lectius en els
quals el perill sempre està a l'aguait.
L'assumpció, explícita o no, que es vivia en una situació quasi
permanent de risc i que les causes que l'originaven podien tenir un
origen natural o extranatural està present tant en la documentació
oficial com en la literatura de diferent índole que sorgeix entorn
d'aquest tipus de fenòmens de conseqüències catastròfiques.
Rogatives
Quan el cel no vol pluore: rogacions, sermons i altres remeis.1
La sequera ha sigut i és, entre els problemes que afecten el camp,
un dels més greus, si no el més greu de tots, ja que provocava una
acusada disminució dels rendiments agrícoles, sobretot del gra, i
no solament a València, sinó en tota l’Europa mediterrània. La
sequera perjudicava molt seriosament la collita del cereal perquè a
la tardor paralitzava les labors de sembra i a la primavera no
deixava fructificar la futura espiga. Per això, privava els
camperols no únicament de l’anyada en curs, sinó fins i tot de
les llavors necessàries per a l’any següent i impedia, a més, la
realització del conreu en qualsevol estació.
Imatge d’una rogativa en el segle XVII.2
Les rogatives
Però convé prestar una atenció especial a les rogacions, ja que, a
més de significar en si mateixes una rotunda manifestació de
religiositat popular, la seua reiterada celebració en èpoques
passades les converteix en font documental de valor inestimable a
l’hora de detectar períodes de crisis agràries o verificar les
conseqüències de qualsevol desastre d’índole natural i, en
definitiva, per a poder reconstruir el clima en el passat. Al marge
del remeis tècnics de caire preventiu i assistencial que durant
l’Antic Règim es pogueren engegar, les rogacions i processons
constituïen el recurs per excel·lència per a enfrontar-se a
catàstrofes singulars com ara llargs períodes de sequera, riuades,
inundacions, terratrèmols, glaçades, pedregades o plagues
agrícoles. Qualsevol d’estos esdeveniments calamitosos ha sigut
sempre vist amb preocupació pels llauradors, i la simple sospita que
se’n poguera produir algun i que arribaria als camps torbava els
seus esperits, els sumia en profundes cavil·lacions i, al capdavall,
s’apoderava de ells la por perquè associaven l’arribada del
desastre amb un càstig diví, conseqüència dels pecats comesos.
A falta d'altre mitjà per a procurar aigua als camps, la rogació
pro pluvia s'erigia en el recurs més eficaç als ulls de les
societats agràries. Segons la gravetat de la situació, la rogació
adquiria diferents estadis, i hi havia, per a cadascun d’estes, les
corresponents pregàries, el pes de les quals era convenientment
dirigit pels predicadors que, a esta efecte, feien ús dels llibres
adients. La convocatòria i el desenvolupament d'unes rogatives
comportaven una certa complexitat i no poc cost econòmic i a vegades
ocasionaven seriosos conflictes de protocol entre la corporació
municipal i el capítol eclesiàstic que podien, fins i tot,
espatllar-les, com va succeir més d'una vegada, amb l'ostentosa
inassistència d'algun religiós -tot i complir-se els requisits
exigits- i la consegüent exigència de reparació per part de
l'ajuntament.
Alguns llibres emprades.3
La tipologia que ofereixen les rogacions és d’allò més variada.
Trobem tant les que podríem denominar genèriques i vàlides per a
combatre qualsevol calamitat, o les referides a amenaces concretes i
dirigides a mares de déu o al mateix Jesucrist, i també a sant
considerats poderosos intercessors davant la divinitat; sense oblidar
els manuals de conjurs i exorcismes o el manteniment de pràctiques
ancestrals tingudes per molt adequades per a prevenir o afrontar el
mal.
El sermó, junt amb la rogativa, constitueix un altre element
important a l'hora de valorar l'abast del desastre. Elaborat
habitualment per eclesiàstics regulars, no poques vegades apareix a
manera els impresos on es recullen les rogatives -encara que també
novenes i semblants-, abundant en gran manera la seua circulació a
partir de la segona meitat del segle XVIII. Això és lògic tenint
en compte com era de persistent l'assot de la sequera i ofereix,
igual que els impresos referits a avingudes i inundacions, una certa
pràctica editorial que ve, si més no, del segle anterior igual que
alguns impresos solts referits a riuades i inundacions.
Els comentaris que el retor de la Poblafranca de Rugat esmuny
referits al que sembla constituir l'autèntic origen d'aquests
desastres i que assenyala, directament, cap a una divinitat ofesa
desitjosa de corregir les sempre pecadores conductes humanes. El text
del prevere Pons és el següent:
«Queriéndonos el señor, como amoroso
padre corregirnos, se digno imbiarnos
una tempestad de piedra (...); y con la continuación de su infinita
misericordia prosiguió en el siguiente
mes con tan fuerte diluvio e inundación de aguas que ni vino se
cogió ni sembrarse pudo (...). No satisfecha la justicia
divina de los azotes a nos por ella
imbiados; sin duda porque prosiguen nuestras culpas, en el presente
año descargó tal rigor de ielos que quemaron generalmente la hoja
de los gusanos de seda (...).»
Quan empra termes com: “amoroso padre”, “infinita
misericordia”, “justicia divina”.
Altres remeis4
Eren repicar a núvol les campanes per allunyar per prevenir o
afrontar el mal.
S’empraven els amulets: les lletres V.S.R. (Visca sant Roc) en les
portes de les cases, contra la pesta.
Pronosticadors: Diego de Torres Villarroel: el “gran pisctator”.
Advocacions i devocions
Les rogatives com a forma d’obtenció del favor de la divinitat.5
Tenim per una banda, els sants més generals, que s’invoquen per
fer front a situacions més variades, i aixó ho tenim en varies
advocacions: per exemple, Santa Bàrbara, contra els trons, i altres
situacions adverses.
També, hi havia diferents advocacions en diferents llocs: Santa
Calamanda, invocada en Lleida contra la sequera.6
La protecció de cultius como el blat: sant Jordi, santa Ubaldesca.
Encara que els patrons de los collites estan relacionats amb aquells
sants invocats a favor de la pluja o contra les tempestes, sequera,
pedra i plagues del camp.7
Cada comarca o lloc acostuma a tenir el seu advocat especial amb
motiu de venerar allí les seus relíquies o tenir un ermita
dedicada.
I de forma més particular, tenim contra situacions més concretes,
com contra la pluja excessiva trobem a santa Coloma, sant Aniol,
santa Calamanda; contra els llàmpegs: sant Marc, santa Bàrbara,
sant Pere Màrtir, sant Climent, sant Càstulo, i general, per
protegir-se de les tempestes: santa Osoria, sant Francesc Xavier,
sant Joan i Pau de Roma, sant Emeteri i Celedoni, sants Corneli i
Ciprià; sant Amansi; contra els vents i els huracans: sant Blai, i
contra els terratrèmols: sant Francesc Solano, sant Francesc de
Borja, sant Genaro de Nàpols, santa Bàrbara.8
Peró, estes advocacions no eren fixes, en alguns casos n’hi havia
canvis en les advocacions, i un exemple d’este fenomen, podem
comprobar-ho en dues localitats valencianes:
- En Sumacárcer, tenia a sant Abdó y sant Sené (sants de la pedra)
en la ermita del poble.
- En Carcaixent tenien a sant Abdó y Sené i santa Bàrbara.
Fins a mitjan del segle XVIII: per les pressions institucionals de la
monarquia borbònica, va fomentar la devoció a sant Isidre. Encara
que el principal motiu del canvi era la recerca d’un protector més
eficaç.
Conclusions
Era una societat sacralitzada, la qual, creia que el desastre natural
era una forma de càstig diví, encara que al llarg del segle XVIII
s’observa un canvi en l’actitud de alguns grups front a estos
esdeveniments catastròfics; però la resta de la societat, no ho
farà, perquè el fenomen de les rogatives i altres manifestacions
religioses continuarà donant-se fins pràcticament l’actualitat.
Bibliografia
FERRANDO ROIG, Juan: Iconografía
de los santos, Ediciones Omega, S. A.,
Barcelona, 1950.
ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan
la pluja no sap ploure, Universitat de
València, 2012.
ALBEROLA ROMÁ, Armando y OLCINA CANTOS, Jorge
(coor.): Desastre natural, vida
cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y
contemporánea, Universidad de
Alicante, 2009.
GARCÍA TORRES, Adrián: “Víctimas del miedo:
culpabilidad y auxilio del cielo...” en ALBEROLA ROMÁ, Armando:
Clima, naturaleza y desastre,
Universitat de València, 2013.
1
ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, pàgines
75-82.
2
ALBEROLA ROMÁ, Armando: Quan la pluja no sap ploure, pàgina
77.
3
Quaderno y recopilación de las preces,
antiphonas, psalmnos y oraciones que se dicen en esta Santa
Metropolitana y Patriarcal Iglesia de Sevilla, en las rogativas asi
privativas como solemnes, según reglas del ritual romano mandado
reimprimir por el dean y cabildo de dicha Iglesia de este año de
1779. En Sevilla, en la Imprenta Mayor de la ciudad y de dicha
iglesia, [sin autor]. 8 pàgines.
Frutos Bartolomé de Olalla y Aragón:
Ceremonial de las missas solemnes cantadas, con diaconos o sin
ellos, según las rubricas del Missal romano ultimamente recognito
por su santidad Urbano VIII con reparos nuevos y curiosos en que se
declaran muchas dudas que acerca de las ceremonias se ofrecen y con
las funciones de las velas, ceniza, ramos de la Semana Santa,
processiones y rogativas, con otras diferentes advertencias, para
que con toda perfeccion se celebren los Divinos Oficios, util y
provechoso para todos los eclesiasticos, assi seculares como
regulares. Compuesto por don D. -. Corregido y añadido por su autor
en este tercera impression, con esta señal, en Madrid, por Juan
Sanz, 1721.
4
Respecte als rituals, oracions i altres pràctiques veure Gelabert
Vilagran, M.: “Tempestades y conjuros de las fuerzas naturales.
Aspectos mágico-religosos de la cultura en la Alta Edad Moderna”,
en Manuscrits, número 9, 1991, pàgines 325-344.
5
PERIS ALBEROLA, Tomás: “La religiosidad instrumental comunitaria
en la ribera del Júcar durante los siglos XVI-XVIII: El ejemplo de
las rogativas”, en ALBEROLA ROMÁ, Armando y OLCINA CANTOS, Jorge
(coor.): Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular
en la España moderna y contemporánea, Universidad de Alicante,
2009, pàgines 335-391.