El matí del dissabte 1 de
novembre de 1755, dia de Tots Sants, Lisboa s'alçava plàcida. Els fidels
s'encaminaven a esglésies com la de Santa Maria de Belém, Sao Nicolau o Sao
Vicente de Fora per a honrar els seus morts, alhora que la Casa De Comptes o la
plaça del Comerç -coneguda com Terreiro do Paço pel palau reial (paço, en
portuguès) que allí s'alçava- despertaven al tràfec quotidià. Tot transcorria
en calma i normalitat. Fins que sobre les nou i mitja del matí el sòl va començar
a tremolar. Tota la ciutat anava a estremir-se davant d'un dels desastres
naturals de major magnitud de la història: el gran terratrèmol de Lisboa. Els
testimonis de l'època mostren bé l'impacte de la tragèdia. Un comerciant anglés
establit en la capital portuguesa, John Fowkes, departia tranquil·lament junt
amb dos amics portuguesos davant de la Casa De Comptes quan va veure que el sòl
començava a esquerdar-se i immensos blocs de pedra es desprenien dels edificis
limítrofs. Quan la tremolor va remetre, Fowkes es va dirigir cap a l'església
de Sao Nicolau, «però l'horror que allí hi havia ens va confondre. Molts havien
ja difunt i els que estaven malferits (horrible espectacle!) demanaven
misericòrdia a crits mentres algun sacerdot els confessava i els absolia».
Llavors va decidir rodejar Sao Nicolau i
dirigir-se cap a la pròxima plaça del Rossio, gatejant per damunt de les ruïnes
que omplien tota la Rúa dos Arcs. Allí va trobar la seua dona i als seus fills
junt amb dos criats. A continuació la família va buscar refugi en els tossals
vinents, on es concentraven molts supervivents. Des d'eixe punt van poder veure
com un gran incendi, provocat pels brasers i les veles de les cases, devorava
els edificis que encara es mantenien en peu.
SORPRESOS PEL SISME SUBMARÍ
Pitjor sort van córrer els que van buscar
recer en la platja. Després de les deu del matí el mar es va retirar, deixant
els vaixells encallats en el port, junt amb mercaderies i fins a peixos. Les
gents que s'amuntonaven en la vora, sorpreses per l'escena, no podien imaginar
el desastre que s'acostava. En efecte, cap a les onze una onada de quasi vint
metres d'altura va entrar «agranant i assolant quant davant trobava, fins a la
Reial Casa de la Misericòrdia», entrant en la ciutat quasi dos llegües (uns 8
quilòmetres), per a després retirar-se.
Nous embats d'este autèntic tsunami es van
repetir amb menor força fins mitja vesprada. El palau reial, situat a la vora
del Tajo, va ser agranat del mapa, encara que la desgràcia no va atrapar al rei
Josep I ni a la família reial, perquè havien decidit assistir a missa eixa
matinada en l'església de Santa Maria de Belém, en la zona de la capital menys
afectada pel terratrèmol.
Es calcula que quasi una tercera part dels prop de 300.000
habitants de la capital van perir, especialment en la Cidade Baixa. Bona part
de les víctimes van morir en els primers moments del desastre, soterrats per
les runes dels edificis. Atés que era dia de Tots Sants, moltes persones
estaven en les esglésies i van quedar esclafades al caure les sostrades. Així
va succeir en temples com els de Sao Paulo, Santa Catarina, Santa Maria o Sao
Vicent de Fora. Encara hui es poden visitar a Lisboa les ruïnes del que en
altre temps va ser l'església gòtica del convent do Carmo, de la que tan sols
queda ara l'esquelet.
L'incendi i l'onatge no van ser menys
mortífers. En l'Hospital Reial de Tots Sants van perir abrasats gran quantitat
de pacients. En el Terreiro do Paço, el palau reial es va desplomar davant de
l'espenta de les onades que allí van arribar, desapareixent amb si moltes obres
d'art i una enorme biblioteca de prop de 100.000 exemplars. L'acabada
d'inaugurar Reial Casa de l'Òpera (o Teatre dóna Òpera do Teix) i l'Arxiu Reial
també van sucumbir, en este cas past de les flames. Totes les riqueses, l'art i
l'esplendor de Lisboa van desaparéixer en tan sols uns minuts. L'impacte del
terratrèmol va ser tal que inclús el rei Josep I no va tornar mai més al seu
reconstruït palau; fins a la seua mort en 1777, va viure amb tota la seua cort
en un luxós campament de botigues en el pròxim tossal d'Ajuda.
RENÀIXER DE LES CENDRES
Els lisboetes van reaccionar de seguida a
la brutal destrucció de la seua ciutat. El primer ministre, el marqués de
Pombal, va prendre la iniciativa. Seguint la màxima que «es tanca als morts i
s'alimenta als vius», va organitzar ràpidament la població per a extingir els
últims focus del foc, traure de les runes als morts i soterrar-los ràpidament,
per a evitar la propagació d'epidèmies.
A continuació, va ordenar a un grup d'arquitectes que
planificaren la reconstrucció de la zona més afectada pel terratrèmol, la
Cidade Baixa, coneguda des de llavors com Baixa Pombalina. Els nous edificis es
van dissenyar per a resistir els terratrèmols; per a comprovar la fermesa de la
seua estructura es van fer una mena de maquetes al voltant de les quals es va
fer desfilar al trot a les tropes, emulant les tremolors d'un terratrèmol. Al
cap d'un any la ciutat estava de nou en peu.
A pesar que a Lisboa els estralls van ser
terribles, esta no va ser l'única ciutat afectada pel terratrèmol. Des del seu
epicentre en l'Atlàntic, uns 200 quilòmetres al sud-oest del cap de Sant
Vicent, la tremolor va abastar totes les viles portugueses pròximes a la
desembocadura del Tajo (Lisboa, Peniche, Santarém, Setúbal) i les de l'Algarve,
especialment Far. A Espanya es va sentir a Andalusia i fins a Madrid. A Cadis
«es va alçar el mar en onades i borbollons de desmesurada magnitud»,
arrossegant amb si a tots aquells que «fugint de Cadis, buscaven asil en l'Illa
[de Lleó], i rar va escapar de la mort», segons un testimoni contemporani. Va
haver-hi desenes de víctimes. El terratrèmol també va afectar durament les
ciutats del nord d'Àfrica.
UN CASTIC DE DÉU?
A pesar de l'amplitud geogràfica que va
abastar, el sisme de 1755 ha
passat a la història pels seus efectes a Lisboa. Esta associació va ser creada
pels propis coetanis associació va ser creada pels que van quedar impressionats
davant del panorama d'una gran capital europea quasi enterament destruïda de la
nit al dia.
El desastre va provocar, a més, una gran
polèmica intel·lectual. Va haver-hi qui, com el jesuïta Gabriel Malagrida, va
defendre que el terratrèmol va ser un castic diví i que com a resposta tan sols
cabia resar a Déu, el que li va valdre la quimera de Pombal. La reacció més
cèlebre, no obstant això, va ser la de Voltaire, el gran filòsof il·lustrat,
que un any després del terratrèmol va escriure un llarg Poema sobre el desastre
de Lisboa.
Voltaire ho iniciava invitant a «contemplar eixes ruïnes
horribles, / eixes runes, eixes enderrocs, eixes cendres desgraciades, / eixes
dones, eixos xiquets apilats uns sobre altres, / davall les pedres trencades
eixos membres dispersats...» Esta escena inspirava Voltaire una rabiosa crítica
contra els filòsofs optimistes del seu temps, com Leibniz i Popa, que
proclamaven sempre «Tot va bé» i destacaven complaguts l'orde perfecte que
regnava en el món. El pensador francés invitava estos pensadors a traslladar-se
a Lisboa i preguntar si «tot va bé» als que buscaven els seus parents
desapareguts entre les runes.
