dilluns, 20 de setembre del 2010

Historia del mundo islámico


Islam, religió monoteista:
            Professa una religió monoteista estricte. Això, és semblant al cristianisme i al judaisme. És el mateix concepte de Déu, no un altre.
            Islam és un mot àrab que significa submissió i els seus seguidors s’anomenen musulmans (muslim), el que s’entrega a Déu. Les persones són musulmanes, els objectes són islàmics.
            Com a religió, “islam” i “cristianisme” s’escriu en minúscula. S’escriuria en majúscula si es referís a un territori històric (“Islam” vs. “Cristiandat”).
            La doctrina islàmica és rebuda a Muhàmmad (ple de lloances) o Mahoma, per predicar-la per tot el món. Aquest nom es va adaptar a diferents llocs, tot i que no eren de llengua àrab; d’aquesta manera ens ha arribat a nosaltres el nom de Mahoma. Mahoma és la forma històrica de referir-se al profeta, però haurem de tendir a usar Muhàmmad.
            “Mahometà” i “mahometisme” són conceptes desaconsellables per utilitzar quan ens referim a l’islam o als musulmans. A l’islam tampoc se’l pot anomenar “secta mahomètica”.
            L’islam és un monoteisme abrahàmic, com el judaisme, el cristianisme, la fe bahaí, el caraisme, els drusos o el mandeisme.
            La revelació va tenir lloc a la Península Aràbiga i va ser recollida a l’Alcorà. Va ser recollida per Mahoma, que li va dictar Déu en àrab a través de l’àngel Gabriel. L’Alcorà és la culminació de la Revelació Divina, que els jueus i cristians ja havien rebut, però van adulterar. Així, amb Muhàmmad, la Revelació queda completa i pura, és el Segell dels Enviats.
            L’Alcorà, al seu dictat, és perfecte i increat, demostra la puresa de Déu. És etern, immutable i inimitable, com Déu. Per tant, és intraduïble. Amb la traducció de l’Alcorà a altres llengües per musulmans que no tenen l’àrab com a llengua, es considera un comentari de l’Alcorà. Només es pot resar en àrab.
            L’Alcorà està dividit en sures (capítols) i aleies (versicles). Exemples: Alcorà 83:1, Alcorà 1:6-7.
            L’àrab de l’Alcorà ha esdevingut el model de l’àrab i la llengua de culte, a més de llengua litúrgica. La immensa majoria de musulmans pertanyen al sunnisme, però tot i així hi ha molta diversitat.
            Musulmà i àrab són conceptes diferents: no tots els musulmans són àrabs ni tots els àrabs són musulmans. L’àrab és la llengua i/o la cultura, el musulmà és un fet religiós.
àMusulmans: 1.200.000.000
± 20% àrabs, ± 80% no àrabs
àÀrabs: 250.000.000
± 80% musulmans, ± 20% cristians (entre altres)
            El terme “moro” denomina genèricament als nord-africans arran de la conquista romana i prové de “maurus” (maure), perquè anomenaven a la zona Mauritània.
            A l’edat mitjana, “moro” designa qualsevol musulmà de la península ibèrica, de Al-Andalus o nord-àfrica. S’alternava amb “sarraí”, soviet els d’Egipte. “Moros” eren, doncs, musulmans d’una zona concreta i un temps concret. Amb la “reconquesta”, el terme va agafar qualitats pejoratives, per això, actualment s’usa més “magrebí”, perquè és, teòricament, més neutre.
            El mot “islamisme”: dins l’islam han sortit moviments que reclamen el retorn a l’origen i s’han donat noms que no s’haurien d’usar, com “fonamentalisme” (prové dels EUA i designa el que interpreta literalment els textos sagrats). Un altre mot és “integrisme”, que també s’atribueix als moviments ultraconservadors cristians. Per tant, porten una càrrega semàntica que no té res a veure amb l’islam. Per tant, s’hauria de dir “islamisme” un moviment que pretén reformar i retornar a un estat anterior social, polític i religiós.

Els pilars de l’islam i els pilars de la fe:
            Els dogmes de la teologia islàmica. Els musulmans creuen en els pilars de la fe (Arkan al-Iman):
  1. Creença en Déu: únic, monoteisme mosaic. Al-lah = Al-Ilah, que significa “la divinitat”. Exclou qualsevol altre divinitat. És un Déu creador de tot. La perfecció de la naturalesa és la demostració de Déu i l’univers està ple de signes (ayat = aleia) visibles de la força creadora de Déu i l’home no pot fer res més que sotmetre-s’hi. L’ésser humà depèn, doncs, de Déu, i aquest salva a qui vol, i fa fer a l’home el que ell vol. Això fa que Déu sigui tot poderós (molts noms ho descriuen). Déu és únic i superior a qualsevol. Exclou a la trinitat i a qualsevol altre divinitat. Déu és etern i, per tant, és inaccessible. És viu, el principi mateix de la vida. Déu és just i misericordiós. Déu prefereix perdonar que castigar, estima a qui fa el bé, és generós. Déu, doncs, té molts noms: 99 = al-asmà al-husnà. Són epítets que moltes vegades es resen amb un rosari (11, 33, 99 boletes) anomenat Subha. A part dels 99 noms també se l’anomena Huwa i Rabb (ell/senyor).
bàsmala: “En el nom de Déu únic, el Compassiu per excel·lència, i el molt Misericordiós”
  1. Creença en els àngels: són esperits immaterials, són obedients a Déu i compleixen diferents funcions: protegeixen l’alcorà, són missatgers de Déu, dos àngels enregistren els actes dels homes (dreta=bo, esquerra=dolent), àngels de la mort (a favor o en contra), ajuden als creients,... Un grup d’àngels, encapçalats per Iblís van revelar-se a postrar-se davant Adam i van convertir-se en els temptadors de la humanitat (dimonis). Els genis (femenins i masculins) són esperits que no formen part dels principis de la fe, però apareixen a l’alcorà. Es troben en el foc i l’aigua i n’hi ha de bons i de dolents (aquests no han acceptat l’Alcorà). Se’ls anomena Jinn i Jinniyya.
  2. Creença en els enviats i els profetes (rassul/nabí): un nabí és el que recorda la fe i les revelacions i el rassul és el que dóna noves revelacions. Molts profetes són de l’Antic Testament. Hi hauria hagut 224.000 profetes i 313 enviats. També creuen en Jesús i altres profetes cristians.
  3. Creença en els llibres revelats: creuen amb l’Alcorà (Al-Kitab, Adh-Dhikr) revelat a Muhàmmad. Sumat a la Torà i a l’Evangeli, són la paraula divina completa escrita. Tot i així, hi ha dogmes que no comparteixen. L’islam creu que el text alcorànic és superior i no es pot imitar ni millorar-ne la bellesa. Ningú pot imitar Déu, per tant, tampoc el llibre.
  4. Creença en el Dia del Judici: a la resurrecció i el Judici Final, Déu sabrà si has fet el bé o el mal. Ni Muhàmmad sap quan és.
  5. Creença en el Poder del Bé i del Mal: El poder o decret diví, si tot està decidit per Déu, l’home té la voluntat de decidir els seus actes. Déu ja ha decidit si salvar o no, per tant, l’home pot triar? Per tant, hi ha un grup d’aleies que diu que tot està per determinar, i d’altres que reclamen la responsabilitat humana. Es contradiuen i d’aquí neixen diferents corrents:
-          Doctrina de la predestinació (jabr, jabriyya, o mújbira)
-          Doctrina del lliure albir (qadiriyya). L’home ha de ser lliure.
-          Aixarisme. Corrent intermèdia i la oficial. La llibertat de l’home és relativa i la voluntat de Déu és absoluta. Déu dóna oportunitats a l’home i aquest escull i és responsable dels seus actes.

            També existeixen 5 obligacions o pilars de l’islam per als musulmans. Arkan al-islam /arkan ad-din. Regeixen la comunitat i hi ha d’haver la voluntat de fer-les.
  1. Professió de la fe o xahada: es testimonia que no hi ha cap altre Déu que Déu i que Muhàmmad és el seu enviat. Idea de testimoniar i observar (màrtir, que dóna la vida per testimoniar la seva fe). Es recita 3 vegades i s’entra a la comunitat musulmana. Però Déu ja sap qui és musulmà i qui no. Si el creient no respecta la xahada deixa de ser musulmà. Hi ha d’haver intenció i voluntat.
“Testimonio que no hi ha cap altre Déu que Déu
i testimonio que Muhàmmad és el seu enviat”
  1. Oració ritual o salà (salat): la pregària ha de ser obligada 5 vegades al dia. En inici eren 2, després se n’afegí una tercera i no se sap quant es comença a acceptar-ne 5 per a la majoria de musulmans. Existeixen poques excepcions per no fer les oracions. Simbolitza la submissió a Déu.
-          matí/fajr o subh (entre l’alba i la sortida del sol) 2
-          migdia/dhuhr (entre el migdia i la mitja tarda) 4
-          tarda/asr (entre mitja tarda i la posta de sol) 4
-          posta/màghrib (entre la posta i la desaparició de la llum a l’horitzó) 3
-          nit/ixà (entre la desaparició de la claror del dia i l’alba) 4
El lloc on es compleix l’oració pot ser qualsevol, però que sigui pur i net, digne. La salat al-juma (oració del migdia de divendres) l’han de fer tots els homes junts i es fa a al-màsjid al-jami (mesquita gran). La prèdica (khutba) la diu el khàtib des del mínbar. Els creients escolten dempeus. Es fa amb la llengua del país. Es comença amb una lloança a Déu (hàmdala) en record a les virtuts del profeta i un esment al governant del país. Es segueix amb un fragment de l’Alcorà i es fa una prèdica/pregó.
El dhikr o recitació interior es fa seguint els 99 noms de Déu o una prèdica ritual, repetició de fórmules,... el muetzí cridava a la pregària mitjançant l’àdhan des d’un lloc elevat, com el minaret.
Déu  és el més gran (x4)
Testimonio que no hi ha cap altre Déu que Déu (x2)
I testimonio que Muhàmmad és el seu enviat (x2)
Veniu a l’oració (x2)
Veniu a la salvació / L’oració és millor que dormir (x2)
Déu és el més gran (x2)
No hi ha cap altre Déu que Déu”
S’han d’orientar cap a la Meca. La direcció s’anomena alquibla i està indicat amb un nínxol (mihrab) a la mesquita. Si es fa a fora, el creient ha d’esbrinar la direcció. El lloc ha d’haver estat purificat amb aigua i la bàsmala. El creient també s’ha de purificar amb ablucions (parcials – wudú, i completes – ghusl), que s’han de fer perquè l’oració sigui agradable a Déu. Si no es té aigua es pot fer amb sorra.
            El fidel prega descalç sobre una catifa. S’inicia amb la al-fàtiha (sura d’obertura) i consisteix amb 1, 2, 3, 4 prosternacions (raka) i la pregària es conclou amb una elusió al profeta i l’oració de la bàsmala.
  1. Impost alcorànic o zakà (zakat): la riquesa és de Déu i els homes només en tenen una possessió temporal. Zakà = impost. Sadaqa = almoina. Hi ha l’obligació de pagar l’impost, envers la col·lectivitat: béns agrícoles, ramaders, comercials, i valors en pedres precioses o en metàl·lic. No gravava els béns immobles. És un 2’5%. A la pràctica va anar variant: es pagava a l’estat islàmic per pagar despeses i per necessitats. Però es van ajuntar amb delmes i taxes fixats pels prínceps i governants. A l’actualitat, s’ha substituït per obligacions fixats com al model occidental. Ja no és per l’estat, però alguns encara donen per al ramadà (zakat al-fitr, final del ramadà). L’islam dóna un gran valor moral a l’impost i incrementa el benestar del que dóna i depassarà al més enllà multiplicat. Prohibició de la usura: banca islàmica, sense interessos.
  2. Abstenció temporal durant el mes de ramadà o sawm: el dejuni durant el mes de ramadà és la prohibició d’entrar aliments al cos mentre hi ha la llum del sol, durant el mes 9 del calendari islàmic. Tampoc es poden mantenir relacions sexuals, ni fumar. Els desequilibrats, impúbers,... estan exempts. Les dones embarassades, malalts, vells, homes amb feines dures,... ho poden substituir per almoines. No es relaciona amb l’aflicció de l’ànima, sinó amb l’esforç de superar-se un mateix (jihad an-nafs) i quant es pon el sol es fa l’iftar, el gran àpat, en comunitat, una gran celebració.
La nit del 26 al 27 de ramadà és molt important: es recita l’alcorà sencer durant tota la nit. Id al-fitr /al-id as-saghir és la festa de ruptura, el final del ramadà. Es commemora l’alegria d’haver vençut els sentits i imitar els àngels (no passions): les famílies es visiten i alguns fan almoina.
Últimament ha guanyat més terreny i és el fruit d’una avivació identitària dels països musulmans, i comunitats a l’estranger. A països islàmics la pressió és tant gran que no pots deixar de celebrar el dejuni, els horaris s’adeqüen.
  1. Peregrinatge a la Meca o hajj: existeixen dos tipus de peregrinatge: el petit i voluntari (umra) i el gran que forma part dels pilars de l’islam (hajj). L’objectiu és la visita a la gran mesquita de la Meca (al-màsjid / al-haran). Al mig del pati hi ha la Kaba, el primer temple dedicat al Déu únic, fundat per Abraham i Ismael. La Kaba és una edificació cúbica, de pedra gris, coberta amb una tela negra i brocat daurat alcorànic. La funda es renova anualment. A la banda oriental hi ha la pedra negra (roca basàltica) venerada pels creients.
Dins la mesquita també hi ha un petit edifici anomenat maqam Ibrahim que hi ha la pedra on es va enfilar per construir la Kaba. Es diu que s’hi conserven les petjades. També hi ha un pou (de Zamzam), amb aigua salada, miraculosa per als creients. El territori de la Meca és sagrat i està prohibit als que no estan en purificació (ihram). El fidel ha de vestir amb dues peces blanques sense costures i amb una espatlla a l’aire, sandàlies, homes afaitats i dones amb el cap tapat, tots amb la cara descoberta. Ni maquillatge, ni incitacions violentes ni sexuals.
L’umra es correspon a un pelegrinatge preislàmic: fer 7 voltes (tawaf) a la Kaba aturant-se cada vegada a fer un petó a la pedra negra, en sentit contrari a les agulles del rellotge. Quant acaba fa una pregària personal, i intenten imitar els àngels donant voltes al voltant del tron de Déu. Després es fa el say, 7 corregudes (3 i 4) a al-Marwa i as-Safà. Es fa durant el mes de Rajab (o sempre, menys el mes de peregrinació). És un acte col·lectiu i simultani.
El hajj és un deure per tot musulmà que aconsegueixi un mètode per fer-ho. Tot fidel adult té l’obligació de viatjar a la Meca un cop a la vida. L’Alcorà ho explica amb rituals i cerimònies, no val la improvisació. Té lloc entre el 7/8 i el 13 del mes de Dhu-l-Hijja.
El 7è dia es fa la Khutba d’obertura i el dia 8 es fan molts passos de la umra i al migdia van a la Vall de Minà. El dia 9 s’acosten a 25km. de la Meca, a Arafa, i després d’una oració reciten l’Alcorà fins a la posta del Sol (wuquf). S’inicia una marxa fins a Muzdàlifa.
El dia 10 es fa un altre wuquf i s’estaran a Minà fins el dia 12. I es fa una festa sacrificant un xai o altre (rajm – jàmrat, al-àqaba – qurban: pràctica individual/col·lectiva). També ho fan la majoria de famílies musulmanes. Es commemora el sacrifici d’Abraham. Durant el dia 10 i el 12 llencen 7 pedretes contra 3 esteles que simbolitzen el Diable (rajm) en record a la temptació d’Abraham.
Molts pelegrins anaven després a Medina, a veure la tomba del profeta, i a Jerusalem. Se’ls atorga el títol de hajj o hajja. Quant el pelegrí torna a casa es fa una gran festa. Ara ja es pot morir.
A l’edat mitjana o moderna el pelegrinatge era molt difícil, car i perillós, però sempre es va mantenir un flux. Mai es va tallar del tot i es feien molts esforços o es delegava el pelegrinatge perquè el fessin en nom seu.
Actualment, hi ha més recursos, tant econòmics com per vies de comunicació per fer el pelegrinatge a la Meca. La major facilitat, però, ha fet que hi hagi més problemes i Aràbia Saudita ha hagut de crear el Servei d’Ordre específic per el pelegrinatge. Hi ha problemes sanitaris, polítics i religiosos, administratius (visats),... tot i així, la càrrega simbòlica és suficient per fer-los fer el pelegrinatge cada any.

Pràctiques islàmiques quotidianes:
            El jihad és com un sisè pilar, però no és correcte. És una obligació comunitària i els pilars de l’islam són individuals. Té moltes interpretacions. No significa “guerra santa”.
            A l’Alcorà surt esmentada vàries vegades, però no com a guerra: de 35 vegades, 22 significa esforç, en 3 elevació espiritual i en 10 guerra defensiva. Hi ha altres termes per parlar de guerra.
            Els primers temps de l’islam va predominar la interpretació bèl·lica (sunnita) o moralista (xiites,...)
à Tradició bel·licista: l’objectiu és obtenir la conversió o submissió de jueus o cristians, o de la mort, conversió o submissió dels idòlatres. Això recula al s. VIII i es recolza en 2 pràctiques:
-          Algares beduïnes (ràtzies) a la recerca de càstig/botí. Islamització: contra els no musulmans i pertinença.
-          Pràctica del profeta: expedicions militars a través de la Sira (biografia) i així se sap què s’ha de fer en cada moment.
            Esdevé una “guerra justa” en nom de l’islam, i respon al deure de la comunitat de convertir o sotmetre als altres a l’islam. Contempla també la pau i la protecció implícita. Si s’arriba a un acord s’acaba la jihad.
à Tradició moralista: esforç per ser millors musulmans. Ha de ser un esforç col·lectiu. És una interpretació que també està acceptada per l’altre tradició. És el jihad major.

Islamistes: el jihad és contra l’enemic exterior i contra l’interior, perquè són traïdors i han de defensar l’islam. Ataquen també les forces de l’ordre i intel·lectuals.

            La tahada és el procés de purificació i el concepte de puresa és molt semblant al dels jueus. La puresa es pot perdre per un pecat o per actes lícits o necessaris. Cal purificar-se per fer qualsevol activitat religiosa i després de moltes activitats. Tot el que el cos elimina (menys la suor) és impur (junub) i ha de recuperar l’estat de puresa banyant-se tot sencer (banys públics = hammam), el ghusl (purificació). També hi ha puresa menor (hadath).
            Moltes normes litúrgiques s’escriuen a partir d’episodis i narracions relacionades amb la vida del profeta. Les normes i dret deriven, doncs, d’aquestes cites del profeta.
            Els pecadors menors (múhdith) han de fer un ritual de purificació menor, el wudú. És un acte ritual, no només d’higiene. Hi ha algunes activitats, com fer un petó a una dona/mare o canviar els bolquers, que no es consideren actes impurs.
            L’Alcorà permet la purificació sense aigua, és a dir, amb sorra o pols. Aquí es manifesta el sentit ritual. Amb la sorra s’anomena tayàmmum. La purificació és indispensable per a molts rituals. Alguns creuen que també s’ha de ser pur per llegir l’Alcorà. Per definició, qualsevol no musulmà és impur. Es recomana un estat de puresa permanent, però en cas de dubte no fer-ho, perquè l’excés és dolent.

            Festivitats religioses: Els musulmans van adoptar el calendari lunar, però no coincideix i cada 30 mesos cal afegir un dia. Pels caldeus, cada 6 anys s’intercalava un mes.
            Per tal que l’inici de mes coincideixi amb la lluna nova s’afegeix un dia en els anys 2, 5, 7, 10, 13, 16, 18, 21, 24, 26 i 29 a cada cicle de 30 anys. Per això el calendari islàmic córrer més que el nostre. 34 anys islàmics són 33 anys gregorians.
            L’hègira (hijra) és la fugida del profeta a Yathrib (Medina) i és l’inici del calendari, però l’any 1 de l’hègira comença abans de l’inici de l’hègira. Per tant, el calendari comença el 15 de juliol de 622, en comptes del setembre.
            El dia comença quan es pon el sol i, per tant, comencen la celebració a la vigília del dia. Les festes religioses són molt importants i són una mostra de fe. Molt seguides i amb un gran component social.
            El cap d’any (ras as-sana al-hijriyya) no es celebra gaire. La més important és l’aixura, molt celebrada pels xiïtes que recorden la mort de l’imam al-Hussayn amb molta tristesa. Va morir a la batalla de Karbalà. Es flagel·len i ploren, i fan dejuni.
            Més endavant es celebra el naixement del profeta (màwlid an-Nabí). A Aràbia la persegueixen per innovació (bida) i s’ha prohibit, però és molt celebrada a altres llocs. A vegades es fa coincidir amb la tradició cristiana.
            També commemoren l’ascensió del profeta al cel (làylat al-Miraj). La nit del Destí (làylat al-Qàdar) també és molt celebrada, on es commemora la Revelació de l’Alcorà al profeta. La nit de la Salvació (làylat al-Baraa / layla nisf min xaban) també es celebra.
            Les dues festes principals són la festa petita i la gran. La festa petita (id al-fitr /al-id as-saghir) clou el dejuni i des de la sortida del sol del primer dia de yawwal. S’hi consumeixen llaminadures. A la festa gran (id al-ad hà / al-id al-kabir) es recorda el sacrifici d’Abraham amb el xai i tanquen la peregrinació a la Meca.
            N’hi ha moltes més de locals o que no tenen ± importància per un poble o un altre. Les màwsim (celebració d’un sant) és habitual a tot arreu.

            El curs de la vida:
-          Naixement i imposició del nom (tasmiya): es recita la xahada i la bàsmala i la crida a l’oració i ja forma part del món musulmà. A la tradició, el nom estava compost de 5 elements:
                 à ism (nom propi)
                 à kunya (indicador de descendència)
                 à nàssab (indicador de filiació)
                 à làqab (epítet: característica física, honorífica,...)
                 à nisba (indicador geogràfic o ètnic)
                 à Els noms àrabs són molt llargs i poden anar incrementant. Hi ha elements que no poden ser-hi i les persones són conegudes només per una part del nom (mànsab).
-          Circumcisió (khitan): poden fer-se de ben petits o fins els 12 anys. És un signe de pertinença i identificació. És una obligació tradicional perquè el profeta la va recomanar. Es vincula a la idea de puresa, i per això es celebra amb una gran festa. La circumcisió femenina (països africans) també ho fan els cristians i pagans. L’islam és poc clar, perquè l’Alcorà no l’esmenta i la sunna tampoc. El profeta va prohibir l’infanticidi femení, però no diu res de l’ablació femenina. Diu que han de ser circumcises, però també lubricades. Per tant, se’n pot prendre diferents interpretacions. Fora d’alguns països africans és una pràctica poc usual.
-          Escola alcorànica o madrassa: aprenien les lleis islàmiques, llegir i escriure. Els millors s’aprenien l’Alcorà de memòria i seguien amb un mestre particular per aprofundir en gramàtica, tafsir (explicitar l’Alcorà), ciència, matemàtiques, astrologia, literatura,... L’oralitat era molt important: els alumnes aprenien i interioritzaven l’Alcorà per tenir una opinió. Saber de memòria. També és important reconstruir la cadena de transmissió per arribar a un mestre important. Les madrasses eren autèntiques universitats: ensenyament i allotjament. Biblioteques importants on hi feien ciències alcoràniques i paganes. Ara hi ha estructures d’ensenyament de model occidental, però continuen existint les madrasses (ara en auge per la reislamització).
-          NIKAH, casament: És l’acte més important de la vida d’un musulmà, en cap cas l’islam encoratja el celibat al qual no li dona cap mèrit. A l’alcorà però no hi ha cap cerimònia explicada i els legisladors van assumir-lo com un contracte de compravenda. La dona rep la dot i que cobreixin les seves necessitats a canvi de l’ús de la seva persona. Té la opció d’escollir però “si la dona calla és un si” citant el profeta en el que la seva filla Fàtima va fer. Hi ha unes determinades normes:
-         no es pot casar-se amb cap dona del profeta
-         ni amb la dona del pare ni les germanes
-         les dones tampoc poden contraure matrimoni amb jueus o cristians.
Firma de contracte és seguida d’una gran celebració que pot durar fins a tres o quatre dies i marcada per les tradicions locals. En la separació de bans la dona no ha de contribuir amb el seu patrimoni en els costos familiars ja que el marit s’ha compromès a mantenir-la.
           à Poligàmia: Solament una del les vint-i-dues cites sobre el casament a l’alcorà diu que es pot prendre fins a quatre dones mentre es tracti a totes de manera igualitària. Però hi ha una aleia que diu explícitament que és impossible ser equitatiu fet que fa dissuadir a molts de no prendre més dones a part de l’augment evident de costos. L’excepció de la norma és el mateix profeta que va tenir en el mateix moment fins a nou dones. Tot i això va seguir fidel a la seva primera muller i no va ser fins passada la mort d’aquesta que va prendre més d’una dona a la vegada, remarcar que molts d’aquestes matrimonis van ser de caire polític on tribus que es rendien casaven una de les seves filles amb el profeta. A part del profeta la resta de musulmans han de seguir la norma, però el que molts xeics fan és tenir quatre dones oficials que seran les que tindran uns drets concrets i de les que els seus fills podran accedir a l’herència, però mantenir-ne a moltes més sota l’estatus de concubines. Actualment la poligàmia està prohibida a molts països.
           à Talaq (repudi) Pràctica pre-islàmica mantinguda tot i que el mateix profeta la va arribar a criticar. Només està permesa als homes, consisteix en pronunciar una fórmula a la muller davant d’un testimoni fins a tres vegades. Oficialment entre cada una de les vegades es deixa un període de temps per repensar-s’ho. A la pràctica no és així i es pronuncia tres vegades amb efecte immediat. En aquest aspecte la dona no te res a dir i és una decisió unilateral del marit on els fills sempre acabaran sota la tutela del marit a no ser que cregui el contrari.
           à Apostasia o mort També pot anul·lar el matrimoni. Actualment els codis legislatius inclouen formes de divorci per les dones i el nivell de separacions en els països islàmics tendeix a ser alt.
-         MORT: Qualsevol musulmà pietós es prepararà per trobar el creador davant de la possibilitat de la mort. En un moribund se’l mourà cap a la meca, li aixecaran el dit índex fent-li dir la xahada. A la mort:
·        es llegeix la sura 36.
·        Es fa un Ghusl o rentat complet per aconseguir la purificació. Aquest no farà falta si ha mort en Jihad ja que la seva sang vessada per l’islam ja el purifica.
           à Enterrament amb un llençol blanc, que si s’ha fet la peregrinació a la meca s’ha pogut rentar en el pou de Zamzam. Posat en el costat dret i amb el cap dirigint-se cap a la meca. La terra del cementiri ha de ser terra inculta on no s’ha edificat o llaurat mai. Tot i que es marca que les tomes han de ser senzilles i amb manca d’ornamentació hi ha hagut personatges importants que han construït Qubba (mausoleus) sobre les tombes.

            Pràctiques alimentàries: Són pràctiques que es porten a terme per costum tenint un paper simbòlic i social cabdal per la unicitat del col·lectiu. Són semblants al judaisme sense ser tant rigorós. Divisió d’aliments en Halal (lícit) i Haram (il·lícit).
Prohibició de consum de:
-         Carn de porc
-         Sang
-         Carronyes
-         (afegit posteriorment) animals carnívors
-         Begudes fermentades o Khamil.
            La carn ha de sacrificar-se dient el nom de Déu i dessagnant l’animal. Hi ha excepcions per la cacera.
            Referent a les begudes va ser decidit pel califa Uhma on es prohibia les begudes fermentades de raïm, dàtils, mel de les abelles, blat i ordi. Algunes corrents només prohibeixen el vi però altres qualsevol beguda espirituosa. Actualment hi ha un accés molt restringit a les begudes alcohòliques en els països islàmics i també està penat l’usura i el joc d’atzar.

Unitat i divisió en l’islam clàssic i modern:
            L’islam te una multitud de branques i subbranques, però tots formen part de l Umma, comunitat de fidels que els uneix a tots. A algunes corrents però se’ls considera fora d’aquesta per part dels grups majoritaris tot i que ells mateixos considerin que en formen part.
à BAHAISME és l’excepció que efectivament ha trencat amb l’Umma. Origen amb Bahà-Al·lah a Pèrsia el segle XIX. Es va proclamar profeta i fundador d’una nova religió que anteriorment havia anunciat Bab. Que havia dit que hi hauria una nova manifestació que considerarà que és ell mateix. Per a ells la són el resultat d’una cadena de religions, hinduisme, budisme, judaisme, cristianisme, islam, babisme i finalment bahaisme.
            El seu objectiu és crear fonaments espirituals per  a una nova civilització de pau i harmonia. Actualment hi ha uns set milions de creients que tenen el seu centre al Mont Carmel a Palestina.
à AHMADIA: Corrents majoritàries consideren que estan fora de l’Umma per haver trencat amb l’Islam. Sorgeix a finals del segle XIX a la Índia per les predicacions de Mirza Ghulan Ahmad Punjab.
            Es considerava Mahdi, redemptor que anunciarà la fi del món restablint la llei i Mujàdid, renovador de l’islam.
            La majoria de corrents creuen que el messies va ser Jesús, que abans de morir a la creu va ser pujat als cels per Déu i que a la seva segona tornada vencerà l’anticrist, prendrà esposa i restablirà l’ordre.
            Desavinences dins el si del conjunt el van dividir en dues branques, La comunitat islàmica Ahmada i el moviment Ahmada de Lahore. Aquests últims perquè s’oposen a algunes bases del fundador.
            Envien missioners a convertir les poblacions a l’Islam. Mantenen una visió pacifica. Moltes de les traduccions medievals de l’alcorà al català van ser realitzades per ells.
            Com a personatge rellevant hi ha el Dr. Abdus Salam, Nobel de física el 1979. Primer i únic musulmà a rebre un premi Nobel, tot i que per a molts com que no els reconeixen, encara no n’hi ha hagut cap.

ORÍGEN TRES GRANS BRANQUES : Xiites, Sunnites i Kharigites.
Dues raons de les subdivisions:
  1. Dinàstica d’ordre formal per dirigir la comunitat però molt influenciada per la segona
  2. Espiritual bàsicament d’ordre teològic en formes diferents d’entendre l’islam.

(1) Comença amb el problema davant de la successió del profeta sobretot en els últims moments de la seva vida i en quin aspecte, com a profeta o cap de la comunitat.
            Peregrinació d’aDéu Un hadith (episodi) que alguns no accepten on el profeta va fer unes últimes declaracions a Ghadir Khum on deia que el seu successor havia de ser el seu cosí i gendre Ali Ibn Abi-Tàlib.
Aquest era acceptat per a molts però finalment a la mort del profeta s’escull al més antic seguidor encara viu. (el primer musulmà va ser la seva primera dona).

Els seus successors com a caps de la comunitat van ser:
  1. Abu-Bakr as Siddiq (632 – 634)
  2. Umar ibn al-Khattab (634-644)
  3. Uthman ibn Affar (644-656)
  4. Alí ibn Abi-Tàlib (656-661)

            Finalment el nomenament d’Alí va ser durament discutit per Aïxa bint Abi-Bakr filla d’Abu-Bakr i muller de Muhàmmad juntament amb Talhai i Az-Zubayr tots musulmans de primera generació. Aquests no estaven d’acord amb el nomenament d’Alí per les sospites que hagués encarregat l’assassinat del seu predecessor per arribar al poder. Seran vençuts a la batalla del camell.
            També rebrà l’oposició de Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d’Uthman i governador de Síria. Demanarà que s’investigui i castigui els assassins d’Uthman. S’enfrontaran a la batalla de Siffin el 657 que quedarà igualada i donarà lloc a l’arbitratge d’Adhur (658) on una comissió de savis amb dos per cada costat estaran encarregats de decidir si Alí tenia dret al califat.


KHÀRAJA (1%)
            Grup que donava suport a Alí però no van estar d’acord amb la realització d’aquest arbitratge i “se’n van anar a fora” kharaja. Eren parents i amics del profeta, tribus beduïnes i musulmans de la primera època. Creuen en el compliment de tots els preceptes sinó es considera apostata. Per a ells es demostra la fe amb la realització de bones obres i només accepten els dos primers califes consideren a la resta usurpadors.  Alí serà assassinat per a un dels seus membres. A la batalla de Nahkawan 658 moriran una gran quantitat i els poc supervivents s’estendran per les zones més externes dels territoris creant els seus propis estats. Amazics, Tahjert, Sijilmassa, Tremissen.

**Creuen que per arribar al califat no s’ha de ser per força familiar o de la tribu del profeta sinó un musulmà apte i de fe inqüestionable escollit per la comunitat.

Hi haurà una escissió de les branques més radicals:
-         Azaquis on creuen que els càstigs s’han d’ampliar a la família del condemnat
-         Ibadis: 1% de la població mundial amb gran menyspreu pel poder que els ha permès sobreviure.

XIISME (10%)
            De Xiat Alí (partit d’Alí). Creuen com a Imam legítim Alí i només els seus descendents seguint el hadith de Ghadir que interpreten literalment.
            Alí va ser assassinat el 661. Succeït per Muhàmmad ibn al-Hanafiyya fill d’Alí sense ser nét del profeta es consolida en el poder sent parent llunyà del profeta traspassant el poder. D’aquesta manera es permet el llinatge dels Omeies. Aquest era la tribu que havia dominat durant molt de temps la meca i eren la branca principal de la que la tribu de Muhàmmad n’era una família secundària.
            Hi haurà una gran oposició als Omeies sobretot per dos nets del profeta fills d’Alí i Fàtima, Hassan i Hussayn. Sobretot aquest últim mort a la batalla de Karbalà com a màrtir, morint per la causa d’Alí i que donarà la festivitat de l’aixura (10 de muhàrram de l’any 40).
Només ells i els seus descendents seran considerats Imams pels xiïtes. Els seus descendents donaran les diferents branques en que es subdivideix depenent del fill que s’esculli.

Preceptes a seguir:
-         Exaltació de la figura d’Alí i la seva esposa Fàtima (considerada com a model de dona perfecte) i els seus fills (Hussain que escull el martiri per la comunitat).
-         Immama: teoria sobre la successió del Profeta i l’exercici del poder. Els dirigents de l’Umma només poden ser homes, majors d’edat, d’integritat de ment i cos i descendents d’Alí.
-         Imam: cap de la comunitat que serà infalible impecable i intermediari amb Déu. Només ell te el significat ocult de l’Islam que es transmet de Muhàmmad a Alí i els seus descendents. Es guiat per Déu mateix per tant no es pot equivocar.
-         Teoria de l’ocultació (ghayba) o imam ocult. Es creu que el darrer imam de cada branca ara extingides hauria deixat un successor i aquest està ocult esperant moments millors. Alguns poden rebre els seus coneixements i són coneguts com a aiatol·làs per tant tenen la capacitat d’interpretar la llei.
-         Creença en el Mahdí (el ben guiat). És qui ha de restaurar l’islam a la terra, l’identifiquen amb l’imam ocult que vindrà`a anunciar el final dels temps. (per als sunnites és Jesús, el messies).
-         Culte als morts, tant màrtirs com imams. Origen de les grans peregrinacions als mausoleus i a les despulles de personatges rellevants on es porten a terme rituals específics com donar voltes o tocar la tomba.
-         Ocultació, Taquiyya. Dispensa dels rituals de la fe quan hi ha una coacció violenta perquè el creient renuncií a la seva fe ja que per l’islam la vida és el primer. Però s’ha de mantenir la niyya, d’intenció de mantenir-se fidel a la seva pròpia fe. Això va permetre sobreviure a moltes de les persecucions ja que fins hi tot és pot arribar a renegar de la pròpia religió si és necessari.
à Zaidisme: grup poc nombrós. Es concentren al Yemen. Moderats i legítims tots els descendents de Zayd.
à Ismaïlisme: Ismail, fill de Sadiq i primera elecció. Últim imam (7è), imam ocult. Més esotèric, ideologia complexa, només els iniciats ho capten. Diferència entre islam ocult (només accedeixen alguns iniciats) i l’aparença. Petits grups missioners dirigits per daís que crearan califats fatimís, però es fraccionaran de nou:
-         Mustalís
-         Nazarís (assassins)
-         Drusos
-         Alauites o nassarites
            Es perd el califat i es divideixen encara més. Actualment hi ha varis grups minoritaris, però són nombrosos en certs països.
à Imamita: majoritari. Accepten 12 imams. L’últim va desaparèixer quan era una criatura i creuen que es va ocultar i algun dia tornarà per anunciar la fi dels temps. Al s. XVI esdevé religió oficial a Pèrsia i es fa majoritària a l’actual Iraq. És singularitat de no ser àrab. Ha desenvolupat un “clergat” que monopolitza les relacions amb la divinitat (aiatol·là = màxim grau), capaços d’interpretar i crear nova llei religiosa. Els mul·là són teòlegs juristes bàsics, la massa. Cobren el kum (hauria de ser de l’imam) i controlen el poder polític (a l’Iran). Tampoc són un grup homogeni.

SUNNITES (89%)
            La majoria de musulmans són sunnites. I són els que estudiem.

CONFERÈNCIA: CALIFES QUE NO GOVERNEN I GOVERNANTS QUE NO SÓN CALIFES. Xavier Ballestín.
Profeta Muhàmmad, profeta i cap d’estat.

            Abans:
-         Predicació a Makka
-         Entre 610 i 622
-         Acaba amb l’emigració

           
Després:
-         Predicació a Yathrib
-         Entre 622 i 632
-         Quraysh reconeixen a Muhàmmad com a enviat de Déu.


Khilafa/Khalifa: Califat/Califa
            à Alcorà, sura 38 aleia 26.
            à Prové de la mateixa arrel que la paraula que significa “darrera”: el successor i el delegat. En llatí es traduirà com a “vicarius dei”.
            El primer successor de Muhàmmad era Khalifatu rasuli-Llah, però enlloc diu que Muhàmmad designés explícitament a cap. A més, la qualitat de profeta no es pot traspassar ni heretar. Només li queda fer de cap polític o cap de la comunitat. Muhàmmad serà l’últim profeta.
            3 dels 4 califes successors de Muhàmmad van tenir una mort violenta, això vol dir que no van ser elegits amb tot el consens (califes ben guiats, patriarcals).
            El que té autoritat entre els creients serà l’emir, que es converteix en sinònim de califa.
            Hi haurà una gran divisió de l’islam, guerrejaran per saber qui té legitimitat per governar (fitna entre 656-661). Però també hi haurà grans conquestes durant aquests 4 primers califes, entre el 632 i el 656. Per ser califa has de pertànyer a la tribu del profeta (Quraysh).
            Entre moltes aportacions, van introduir el monedatge epigràfic (omeies) i la construcció de la cúpula de la Roca. També amplien la conquesta. Però entre el 746 i el 750 els omeies són destruïts perquè la família omeia trenca la cohesió i la oposició històrica a altres musulmans farà que els abbàssides pugin al poder. Però un omeia arribarà a Al-Andalus a refugiar-se.
            Els abbàssides governaran com a califes entre 750 i 1258. Governaran a orient. Els omeies que van sobreviure van anar a Al-Andalus i van governar fins el 1009. Només els tres últims (de 10) van aconseguir ser califes. Però hi haurà disputes per la successió, no tant aferrissades com la fitna. Es transmet l’autoritat de pares a fills progressivament.
            L’oposició contra ells anava creixent, sobretot a finals del s. IX, amb una crisi fiscal molt feixuga sobre les comunitats cristianes. Molts es converteixen a l’islam i per això hi ha menys cristians que paguen tributacions. Els nous conversos buscaran la integració. Però aquestes tensions portaran a una gran fitna. La superació de la fitna va acompanyada de la proclamació califal el 929 de Abd ar-Rahman III (els abbàssides estan pel terra).

Fàlsafa i Kàlam:
            Pròpia mística, filosofia i pensament. Beuen del saber clàssic, neoplatonisme. Quant apareix l’islam, la cultura clàssica culta està identificada amb el neoplatonisme.
            L’islam es consolida sobre regions amb grans tradicions culturals, encara que nasqués en un lloc on n’hi havia molt poca. Faran mà d’aquesta tradició i la desenvolupen de forma original. El saber el troben a la natura grega. Influirà en molts àmbits, com el sufisme.
            Unitat divina, i per raonar-ho agafaran la teoria de l’1, com els cristians, d’origen neoplatònic. De la filosofia grega sortirà el kàlam i la fàlsafa. El kàlam és la ciència de la paraula (el que raona), la “teologia islàmica”.
            El kàlam neix de buscar la unitat divina, la naturalesa de l’Alcorà, els noms de Déu; en el raonament aristotèlic: ús de la lògica, metodologia racional, però sense pretensió demostrativa (hi ha la fe).
à Mutazilisme: primer grup de teòlegs al s. VIII. Comparteixen el mateix objectiu, no homogenis. Eleven la raó per usar la fe. Raó com a criteri de la llei, alliberar Déu de la figura humana, i justificar per la raó els valors de la fe.
-         Déu com a unitat i transcendència absoluta.
-         Home com a principi de llibertat = responsable dels seus actes.
-         Alcorà és creat = interpretació lliure. 5 tesis mutazilites:
·        Unicitat divina absoluta
·        Justícia divina obligada de Déu
·        Promesa i amenaça
·        Estadi intermedi entre fe i incredulitat
·        Manament del bé i prohibició del mal
à Aixarisme: retorn a l’ortodòxia, però sense oblidar el raonament racional: no s’abandona el neoplatonisme. L’Alcorà és increat, atributs divins, Déu vist en el més enllà, éssers escatològics. Buscarà la via del mig: no “racional”, ni tant “creient”. Inspira la teologia actual. Déu és omnipotent, però l’home és responsable jurídicament dels seus actes.
            La fàlsafa és la filosofia islàmica o d’inspiració islàmica. Continua la tradició dels neoplatònics. La finalitat de la ciència és trobar l’ordre de les coses en el sistema. Gran incertesa = gravetat de la crisi de la comunitat islàmica.
            El saber grec dóna una nova visió del món als homes. El filòsof/savi és aquell que posseeix una ciència que li permet guiar cap a la plenitud i arribar a la felicitat. Així, la filosofia islàmica serà un saber teòric i pràctic. La filosofia grega està fonamentada en la raó, per tant, és la via per aconseguir la Veritat independentment de la revelació. La lògica aristotèlica proporciona les normes.
            Assimilant la filosofia grega es va topar amb la cultura de base musulmana (només basada amb la fe de l’Alcorà). Els enfrontaments dialèctics seran nombrosos al s. X. Hi ha una part de la cultura islàmica que rebutja la filosofia grega com a innecessària. Pels que l’accepten, moltes vegades obtenen respostes diferents a la revelació.
            Antinòmia entre religió i filosofia i entre la Paraula de Déu i el Logos/Nutq (paraula no rebuda, de la raó). La filosofia islàmica és una relació entre filosofia i religió, un nou mètode d’accés a la Veritat (el mateix objectiu), amb la primacia de la raó. Per tant, s’estudia el món i l’univers mitjançant la raó.
            Serveix de pont entre la filosofia grega i el llatí medieval. Es va acabar acusant d’heterodoxa perquè tenia principis contraris a la Llei Divina, al s. XIV.
-         La fàlsafa va néixer d’una reflexió per a la Veritat revelada introduint coneixements anteriors. Caràcter religiós.
-         Filosofia racional: coneixement de la raó humana.
-         Doctrines a vegades contradictòries. Caràcter eclèctic.
-         Relació amb la ciència (reflexió filosòfica i reflexió científica).
à Origen grec i desenvolupament islàmic.
Pensament islàmic del s. XIX: països colonitzats. Fallida política i fragmentació de l’imperi otomà i el califat (panislamisme). Desvetllament del pensament (reformisme islàmic). D’aquí naixeran els nacionalismes àrabs.
-         Salafiyya: s. XIX – 2GM. Teòlegs. Supeditació de la raó a la revelació. Buscar solucions al seu retràs per tornar a estar al capdavant del desenvolupament mirant als antics (salaf). Apareix l’islam conservador i antioccidental i d’ell neix l’islamisme (represa de les idees com a reforma per tornar als orígens, no per avançar).
-         Modernisme: 2GM-Ara. Esperit crític. Independència de  la raó. Aplicats en diferents àmbits.

CONFERÈNCIA: EL SUFISME, UNA FORMA DE VEURE/VIURE L’ISLAM. Halil Bárcena
            Tasawwuf és la dimensió mística, espiritual de l’islam. No és un terme menor a la història de l’islam: és un valor qualificatiu. No és quelcom aliè; és una lectura pròpia de les intuïcions de la religió. El sufisme no ha sorgit del no res. Moltes vegades ha xocat amb altres visions.
            El sufisme va néixer al marge de la religió islàmica institucionalitzada, insatisfet de l’exterior que els doctors de la llei intentaven imposar. Però neix de l’experiència Muhàmmadiana.
            Accepcions de l’islam:
-          Tawhīd és la cosmovisió unitària i unicitat de l’islam. Experiència Muhàmmadiana.
-         L’islam construït pels doctors de la llei, basat en Muhàmmad, però construït, ortopràxia (recte fer), la jurisprudència. Se’n pot dir figh. Han segrestat l’experiència de Muhàmmad.
-         Via del místic: sufisme o tasawwuf. Islam nascut en el sí de la religió islàmica, però al marge de l’islam institucionalitzat (doctors de la llei). Això no significa que no sigui un corrent de pensament no-islàmic.
            L’experiència religiosa del fundador d’una religió és molt específica, però té grans conseqüències. La de Muhàmmad se’n pot considerar tawhīd: un món en constant moviment, creant i recreant constantment. Tawhīd és l’acció de passar de fragmentació a unitat, la transformació de la visió parcial a la unitària.
            Tawhīd és una acció: neix en una cova (retirat del món per entendre’l bé). Pel sufí, Muhàmmad és la figura de l’home espiritual. La retirada a una cova per entendre el món es deu a un dubte: hi ha més realitat del que jo veig?
            à La multiplicitat del món és l’expressió d’una unitat subjacent (Al·là). El món és l’expressió dels signes de Déu. Tawhīd = unitat de l’existència.
            S’acusa el sufisme de monisme panteista (1 = 1). També existeix 1+1=2, és a dir, un Déu i el món que equival a una realitat dual. O una realitat que no es confón, és recíproca i es complementen (1x1x1x1x1x...=1)
            Déu és l’acció de la vida recreant-se en el món, però cap signe esgota a Déu. Déu és transcendent i immanent. El món i l’existència és el desplegament dels signes de Déu (ayat). L’Alcorà és un conjunt de signes. Ālam té tres accepcions: món, signe, i coneixement. El món són els signes desplegats i un espai de coneixement. Tot és objecte de coneixement per a aquells que saben veure els signes d’una altra realitat.
            El sufisme no és una mística amorosa. L’estimació és el fruit madur del coneixement. Rahma/Rahmān és un altre nom de Déu, dels 99 que se li atorguen; alguna vegada s’ha traduït com a Misericordiós, però és el multiplicador de Rahma, és a dir, de la vida. L’home ha de recordar-ho (dhikr, = Alcorà), perquè l’home és un ésser que oblida. Ha de recordar que ell és i que el món és, tot allò anterior.
            Esborrament de l’individualitat per esdevenir ell a través d’un. Recorda l’experiència abandonant el seu ego. El seu únic pecat és la desmemòria. Res és en sí mateix, tot significa = tot és signe. La dimensió social arrenca de la unitat.

CONFERÈNCIA: LA DIMENSIÓ MUSICAL DE L’ISLAM. Halil Bárcena.
            L’islam, com a religió i civilització/cultura, és una tradició fonamentalment sonora. El lloc de la pregària és un espai per ressonar, per escoltar l’eco de la paraula (alcorànica). Ens referirem a les músiques cultes.
            L’oïda és el sentit primordial de l’islam (SAMĀC = escoltar per conèixer, escolta activa. També significa dansa circular dels dervixos giradors; dansa per sentir).
            És sonora perquè el llibre és transmès, en primer lloc, oralment, amb una recitació pausada. Els mites i el simbolisme espiritual central sempre remet a la oralitat, diàleg escoltat (la divinitat parla i el profeta/humanitat escolta).
            Aquests moviments no només són religiosos, també són culturals i no cal ser musulmà per sentir i crear música.
            4 àmbits on s’ha desenvolupat la qüestió sonora:
a)     Àmbit estrictament religiós: (no s’ha perdut mai)
-          Tajuwīd/ tartīl: art de la recitació alcorànica. El primer, tal qual significa embellir una cosa. El segon, ordenació o de forma ordenada. No és música: diferència entre salmòdia alcorànica i cant. Segons l’islam institucionalitzat, el cant i la música porten disbauxa i es relaciona amb el vi i les dones.
-          Azan: crida a l’oració Basats en els criteris musicals cultes clàssics de l’islam (maqām)
b)     Àmbit filosòfic: pensadors. Per exemple, Ibn Sina (Avicenna), persa, hel·lenitzant i home de l’islam (espai cruïlla). També era un místic,metge i filòsof de la música. Es basa amb una cultura musical islàmica: l’enorme influència de la música en el psique de la persona. Són teòrics de la música. Ibn Sina utilitzava la música com a ús terapèutic en les seves pràctiques mèdiques (sedar, curar,...). Tampoc és un àmbit que s’hagi perdut mai. Art i ciència dels antics (grecs, perses, indis,...): disciplines no-islàmiques.
c)      Àmbit de la interpretació musical: art musical; la música pràctica. Més profà (amb matisos). No agrada a l’islam institucionalitzat.
-          Palau, Cort; el poder. S’han interessat per la música.
           à Imperi turc-otomà. El soldà crea una escola (enderun), com un conservatori musical del palau. Simbiosi cultural i musical.
-          Taberna.
d)     Àmbit del sufisme: gran poesia, àrabs/turcs/perses, musicada. Amb un llenguatge espiritual místic, però sense termes religioses, sinó profans. L’ambigüitat permet que la poesia sigui interpretada en àmbits molt diferents i acceptada.
            S’han expressat en música i poesia, molt pròxim a l’art. Es defineixen com a artistes del camí interior. Quant el sufisme no apunta cap a l’alta espiritualitat, sinó la baixesa, és superstició. Si apunta cap a l’art trobem el millor sufisme, l’espiritualitat.
            Rūmī va reflexionar molt sobre la música: és el camí cap al coneixement, com la poesia; no és adornament estètic. En els plecs de la música hi ha un coneixement que si es desvetllés el món esclataria. Rūmī parla de música de forma metafòrica (món sonor que cal ser escoltat) i de forma lògica (superació dels contraris i oposats).
            El sentit circular de la dansa sufí té el sentit de la recreació, vers al cor i la intimitat, al contrari de les agulles del rellotge (recordar!), retorn a la font d’origen.
            à Instrument: ney (canya, com l’ésser humà està exiliada i pren consciència de l’exili = savi!). Per tenir sentit ha d’estar buit. Dervix abandona el cos com un instrument desafinat. S’ha d’afinar el cos. S’ha d’expressar el lament.
            Tot l’art musical es fonamenta en el ritme i en el rigor matemàtic.

CONFERÈNCIA: PODEM PARLAR DE MÓN ISLÀMIC AL S.XXI? Òscar Monterde.
            Existeixen dues premisses errònies:
  1. Considerar el món islàmic com un tot homogeni.
  2. Dimensió explicativa i motor d’aquestes societats.
            Els països àrabs només són el 20% dels musulmans. Però els musulmans abracen gairebé tot el món. Àfrica és el 15%. A més, però, hi ha grans diferències entre ells.
            L’islam té una influència important a les societats, però les particularitats de cada lloc neixen de la influencia de la societat a la religió, més enllà de la divisió entre sunnisme i xiisme. No és un món homogeni.
            à Xoc de civilitzacions: dividir el món segons les religions, que tot i la bona argumentació, es va tirar per terra la teoria. Però a la premsa i a l’opinió pública va quedar el terme de “xoc” (islam oposat al sistema democràtic per naturalesa). També s’ha utilitzat en contra de grups musulmans dins dels països occidentals. Aquest serà el discurs dels EEUU a partir de l’11S.
            Obama ha intentat ser menys ofensiu, intentant recuperar antics aliats, però hi ha grans diferències.
            Marc teòric:
-          Sociologia del poder: comprar les dinàmiques buscant les relacions de poder de cada societat.
·        Analitzar la societat:
                 à Governants: interessos de les elits per acumular poder (ESTATS tributaris, petroli, ajudes externes).
                 à Governats.
-          Països Àrabs: inestables exteriorment, estables interiorment. Les elits mantenen la societat en pre-modernitat, com un estat immutable.
-          Legitimitat i crisi de legitimitat dels governants.
·        Caiguda de la URSS
·        No poden treure més beneficis de les rendes externes.

CONFERÈNCIA: VIATJAR A L’ÈPOCA ISLÀMICA CLÀSSICA. Halil Bárcena.
            El sufisme ha esgotat el màxim els dos trets islàmics fonamentals: la sonoritat i el viatge. Aquest viatge és un viatge místic, interior, espiritual. Existeixen dos tipus de viatge: viatge horitzontal o geogràfic, i el viatge vertical o ascendent i/o descendent; i poden coincidir.
-          SAYR (caminar) / SAYR WA SULŪK (caminar espiritual, metafòric). També significa melodia o línia melòdica, un viatge sonor (comença ascendent i va descendint).
-          MAQĀM: etapa del camí. El camí del místic està fet d’etapes, un constant obrir portes. També és un mode/“escala” musical. Ordenació del temps i la sonoritat.
            La noció de viatge es troba impresa en el cor de l’islam, a més de la peregrinació (hajj). El profeta és l’enviat (RASŪL= qui viatge, encarregat de viatjar com a enviat // NABī= aquell que dóna notícies de la revelació; aquell que va d’un lloc a un altre).
            La metàfora del camí per explicar l’espiritualitat no és particular de l’islam, sinó que és universal. A l’Alcorà es defineix l’islam com el camí recte, que no confón i que guia bé a la persona (SIRAT=camí / SIRAT AL-MUSTAQīM= camí per etapes).
            L’essència de la vida és el viatge, tot viatge: mercaderies, persones, paraules,... parlar del cor de l’islam és parlar d’una tradició llibrecèntrica (Alcorà). El llibre té varis noms: record, paraula dita, discriminació (saber distingir), SIFR (llibre), la lectura; molt polisèmic: safar = viatge (la lectura és un viatge, no literatura de viatge, sinó interpretació que transforma la persona). TA’WīL= interpretació portant la literalitat /simbòlicament el que et trobes a la font. Alcorà:
-          2, 156: idea metafòrica del viatge. La vida de l’home és un viatge; anar i venir de Déu.
-          2, 215: viatge geogràfic, horitzontal, i de la figura del viatger i la hospitalitat islàmica.
            El viatger que fa una tasca individual, però amb una finalitat col·lectiva, un bé camí per tothom.
            Hi ha 3 tipus de viatges: universal, islàmica i sufí:
-          Universal: l’ésser humà ha viatjat per 3 raons:
·        Supervivència: matar per viure perquè som animals vivents. Busca de recursos, necessitat.
·        Explorar: afany de conèixer.
·        Recerca del coneixement.
-          Islàmica:
·        És un viatge religiós-espiritual (geografia espiritual).
à Peregrinació (hajj /umra)
à Ziyāra (visita a les tombes dels “sants” sufís): ‘urs=nit de noces (mort del mestre sufí i moment en què s’uneix a Déu).
à Shiī: visita a les tombes dels imams.
+ Llocs on l’horitzontal s’enlaira. Contacte entre el cel i la terra.
·        Viatge de coneixement, científic: estil literari (RIHLA) al s. IX-XV. Sovint es barreja amb el religiós. Autors: Ibn Yubair (†1217), Ibn Baīutta (1325).
à Viatge pel pur coneixement: al-Biruni, filòsof de la música, s.X: aprofita una campanya militar per escriure la crònica de la Índia.
·        Viatge d’exploració.
·        Viatge de supervivència.
-          Sufisme: viatge com a metàfora de la vida i del camí interior. Horitzontal per buscar el mestre (viatge vertical) pel coneixement. Transformació espiritual. Vivim per viatjar, viatgem per veure, veiem per conèixer, coneixem per admirar i estimar, estimem per morir i morim per viure més.

L’ALCORÀ, LA MESQUITA I EL KHATT:
La Mesquita / Màsjid (Haram xarif = La Meca)
            Lloc de prosternació, pregària canònica. No té perquè ser un edifici. Lloc de reunió dels fidels. Està delimitat per poder fer l’oració. Mussal·la: mesquita amb el mínim.
            Tres primers santuaris preislàmics: Meca, Casa del Profeta a Medina, Cúpula de la Roca. D’aquí naixeran les 3 tipologies de mesquites (menys la de la Meca, que és única). A partir de l’estructura de la Casa del Profeta sortirà el model de mesquita. De la Cúpula de la Roca a Jerusalem en sorgiran els models de santuaris (mausoleu amb la tomba d’un sant).
            à Esquema bàsic d’una mesquita:
-          Sala d’oració: gran espai on es reuneixen els fidels. Terra encatifat amb columnes o sense.
-          Quibla: delimita la sala d’oració i es fa de cares al mur.
-          Mihrab: petit nínxol que indica que aquell mur és la quibla. És on està més decorat. Sobre el mihrab hi ha sempre una cúpula (ressonància de la veu).
-          Mínbar: podi, púlpit per fer la pregària. Imams des del penúltim esglaó (l’últim és del profeta). Pot tenir més d’un mínbar, però el més ben decorat té al costat el mihrab. Al costat hi sol haver un podi des d’on fan les pregàries, o llegir textos alcorànics o d’altres.
-          Minaret: des d’on es fa la crida a la pregària. Els més clàssics són quadrats, també n’hi ha un d’helicoïdal, més piramidals, octogonals i/o cilíndrics, un d’estrella,...
-          Pati: espai a l’interior on abans era un espai de trobada dels creients. En algun dels patis o a fora hi ha la font d’ablucions per purificar-se.
·        Altres elements:
                 à En època de conquestes, algunes mesquites tenien un espai dedicat al tresor de la comunitat. També s’hi poden trobar tombes.
                 à Maqsusa: zona especial per fer la pregària els governants.
                 à Maixrabiyya: gelosia de fusta que separa homes i dones.
                 à Piscina, jardí,...
                 à Màqbara: cementiri
            Existeixen tres grans models de mesquita:
-          Hipòstila: deriva de la Casa del Profeta directament. Hi ha la sala d’oracions sencera, i plena de columnes. Les primeres, sobretot, seran així.
-          De quatre iwans: estructura que ja existia abans, però s’islamitzarà. Al voltant d’un pati amb 4 iwans (nau amb volta acabat amb absis) ricament decorats cap endins.
-          Cúpula central: evolució de l’hipòstila amb influència turcotomana. Exageració de la cúpula i sense columnes.
            Altres mesquites diferents beuran de les tradicions locals (Xina, Subsaharianes, mesquites nacionals = nou estat).

La Cal·ligrafia/Khatt
            Des del punt de vista de l’islam, la cal·ligrafia és l’art més islamitzat. Com la paraula escrita és fonamental, la cal·ligrafia és un art: neix del càlam, tallant la canya, suport i tinta.
            à Base: el punt. Nuqta. Tots els caràcters estan mesurats per punts i això dóna el cànon de bellesa. Molta llibertat per posar els caràcters, ordre i desordre.
            à Funció: representació de Déu no figurativa ni humana. Funció decorativa de l’escriptura.
            à Suport: paper, a partir del text alcorànic. També sobre ceràmica, vidre, arquitectura,...
            à Estils: crífic, naskhí, thulthí, roqa, jali diwaní, farsí o taliq, maghribí, rayhaní,... xinès, bahadí,...
            à Composicions geomètriques, amb efecte mirall i tugra (signatures); composicions florals, dibuixos cal·ligràfics,... noves tendències: innovacions.

L’Alcorà
            Fixació del text. Revelació rebuda pel profeta Muhàmmad de l’arcàngel Gabriel (segons la tradició oral).
            El tercer califa, Uthman, va unificar i fixar el text alcorànic definitiu. Zayd ibn Thàbit va manar destruir la resta. Els musulmans el reben de Déu directament.
            Alcorà és “el llibre” (Al-Kitab), Adh-Dhikr (Zikr) recordar, Al-hikma (saviesa), Al-Furgan (...), Al-Huda (guia),...
            Separats en sures i cada una dividida en aleies. Sura és un neologisme, com un tros d’escriptura o escriptura. Aleia és un signe de Déu. Tant la longitud com la quantitat d’aleies pot ser molt diferent segons la sura. La divisió pot fer que hi hagi 6.204 o 6.239 aleies depenent de la versió. Les sures s’ordenen per la mida (de més a menys), només se n’escapa una, la sura d’obertura. Les sures revelades a Medina són les més llargues i més tardanes, però es troben al principi: ordre cronològic trasbalsat per la longitud.
            Cada sura té un nom, depenent del tema, però no sempre anuncia el tema de la sura, sinó que apareix la paraula. També la indicació d’on van ser revelades i el nombre d’aleies. Totes comencen amb la bàsmala (menys la novena). Algunes sures tenen lletres misterioses després de la bàsmala i comencen la sura, algun cop donen nom a la sura també.
            En les primeres edicions no s’hi introduïren els símbols i vocals i això afavoria diferents interpretacions. Per tant, és l’únic text que tenen les vocals i els diferents símbols per a la recitació.
            La divisió en sures i aleies no és la única divisió de l’Alcorà. Com que les sures són de diferent longitud, és difícil per el tartil (recitació), i es divideix en 30 juzs o 60 hisbs (2 hisbs = 1 juzs). És només una divisió per a la recitació.


QUÈ ÉS I NO ÉS EL DRET ISLÀMIC?
            La xara o el dret islàmic és i significa “camí” com per viure com a bon musulmà. Interpretació i definició (fiqh) feta per faqih, del dret canònic.
            Qanun eren les normes fetes per governants i, per tant, no canòniques, sinó humanes.
            L’Alcorà recull el dogma de l’islam i normes destinades a regular la conducta dels musulmans. És la font principal del dret islàmic, però no la única, faltaven les lleis. Es van completar amb altres fonts:
-          Model del profeta i els primers musulmans: SUNNA (camí per on passen els que volen obrar correctament). Es composa per narracions de fets, dites, etc. del profeta o dels primers musulmans recollides per testimonis contemporanis. També s’hi recullen actituds passives, no només fets positius. El silenci del profeta també és interpretatiu.
                                   à Hadith són els episodis del profeta (=“narració”). En un primer moment eren orals. Consten de la isnad (relació dels noms dels transmissors) i la narració en sí mateixa.
                        La sunna es pot recopilar segons la llista de transmissions (mussànnada) o per matèries (mussànnafa). Però no existeix una única sunna: al llarg del temps se n’han usat moltes. Primer també es parlava dels primers seguidors i musulmans, però amb l’imam aix-Xafií (2/2 s. VIII) es va fixar només les del profeta.
                        Però també n’hi ha de falsos, de veritat, etc. à havien passat dos segles entre la oralitat i que es posen per escrit (autenticitat? Hi haurà moltes discussions).
-          IJMÀ (consentiment de la comunitat musulmana): “la meva comunitat no pot cometre errors”. Acord de tota la comunitat: decisió de tots. En els primers juristes, el consens era de la ciutat, però quant l’islam s’expandeix el consens eren de les zones centrals, però més tard de tot el territori islamitzat (molt difícil posar-se d’acord).
-          QUIYÀS (analogia): es poden resoldre els casos que cal altre font de dret pot resoldre. Forma molt utilitzada en els primers temps de l’islam = més llibertat dels juristes. Rebuig perquè provoca bida (innovacions), noves normes sense fonament. N’hi haurà de dos tipus:
                                   à Ray, raonament
                                   à Ijtihad, deducció:
·        Istihsan: preferència personal tenint en compte el bé o el convenient, per equitat.
·        Istislah: utilitat pública o d’interès general.

            Juristes: s’anomenen mujtahidun, els que s’esforcen, i més tard muqal·lidun, els que imiten, i amb això perden el dret de crear noves normes, però no hi ha adaptabilitat en el temps. Tancament i refractaris, però també casos recents de qiyàs (pel tabac, els anticonceptius,...).
            Una fàtua és la resposta d’un muftí a una consulta jurídica (per exemple, si era lícit menjar caviar... l’aiatol·là va dir que sí).
            Màdhhabs: escoles jurídiques sunnites: les diferències a la pràctica són poques, tot i que nasquessin en contraposició les unes de les altres.
1.      Escola hanefita
2.      Escola malikita
3.      Escola xafiïta
4.      Escola hanbalita
            L’escola jurídica xiïta és l’escola jafanta.
            És una societat sense clergat, però necessiten un seguit de savis que interpretin la llei i la seva ciència s’ha de posar al servei de la comunitat en tots els àmbits socials. Els sabers dels savis es van organitzar en escoles. Totes les escoles neixen en moments d’efervescència perquè tots s’esforçaven fins que creuen que s’han complert totes les qüestions. Ara són imitadors i es tanquen les qüestions fonamentals. L’islam està tancat, però es manté oberta una via (fàtua) per seguir adaptant-se als nous problemes i fins que es tanquin les escoles principals. Per ser muftí calen 3 requisits: islam, adala (íntegre) i ijtihad (coneixement per resoldre problemes jurídics). Poden ser muftí dones, esclaus i cecs (no poden ser jutges), menys quant ha de ser un càrrec públic.
            Es faran reculls al s. XV i XVI de les fàtues més destacades i així seguirà adaptant-se fins a l’actualitat (ara hi ha un allau de fàtues), tot i que sembli que no s’innovi. La llei islàmica és, en teoria, llei divina.

L’ARÀBIA ON VA NÉIXER L’ISLAM:
            La península aràbiga no era un lloc aïllat. Les fonts sobre aquesta zona preislàmica són molt limitades.
  1. Textos de pobles de l’antiguitat que van dominar les fronteres de la península aràbiga.
  2. Troballes arqueològiques localitzades a la mateixa península aràbiga.
  3. dades històriques en textos àrabs d’època islàmica (no concorden amb les fonts anteriors). Per exemple: ayyam al-àrab (dies dels àrabs), llegendes i històries de batalles en època preislàmica (primer només oral, més tard cronistes i historiadors musulmans – 2 segles després – ho van escriure).
            El nostre coneixement és limitat sobre l’època preislàmica. La península aràbiga té una singularitat geogràfica i climàtica. Per 3 dels seus costats està voltada d’aigua: Mar Roig, golf asiàtic/pèrsic, i l’Oceà Índic (mai han estat una frontera: ports cap a l’exterior: Egipte, Somàlia, Abissínia,...).
            Per contra, un quart costat toca amb Síria i Mesopotàmia, però separat per zones desèrtiques (frontera!) i amb condicions climàtiques extremes, però tampoc han perdut mai les comunicacions.
            ¼ part de la península és inhabitable, és el Rub al-Khali (zona buida). És el lloc més inhòspit del planeta.
            També hi ha grans zones d’estepa i desert a tota la península, menys a la zona del Mar Roig i l’Oceà Índic que a l’època del Monsó hi ha valls fèrtils per a l’agricultura. Tret dels deserts no els separa res de la zones fèrtils, però ja sabien com travessar-los i arribar a Síria, Palestina, etc. Alguns també hi havia població àrab a aquestes zones no poc important (à fàcil islamització i conquesta posterior).
            Just abans de l’islam, hi havia l’Imperi Sassànida al Pròxim Orient, on tindrà gran influència l’àrab, però continuen essent perses. També hi havia l’Imperi Bizantí. Van intentar tenir bones relacions amb els àrabs. Els bizantins van pactar amb tribus àrabs de la frontera (caps = filarca), família Ghassànida, que a canvi de pagaments vigilaven la frontera amb els seus soldats per protegir-se de les ràtzies dels nòmades del desert. La família Hira també va pactar amb els sassànides.
            Van enfrontar-se els ghassànides amb els bizantins a les portes del profeta. Bizanci hauria contactat amb alguna altra tribu, prop de la Meca, mentre els ghassànides estaven molt debilitats. El mateix passarà amb l’Imperi Sassànida i els Hira (queden absorbits, però com que els eliminen, les tribus del desert derroten als sassànides i poden entrar a l’imperi). Són els precedents del que passarà després de l’aparició de l’islam.
            També els sassànides i els bizantins van interessar-se pel Iemen per la comunicació amb l’Índic (Reina de Saba,...). També amb el regne cristià d’Abissínia. Els bizantins van pactar per la ruta de la seda perquè no passés pel mig de l’Àsia amb els sassànides. Pacte entre Bizanci, Abissínia i Aksum (intentarà controlar el Iemen, però s’independitza i, a més, ataca el nord: Expedició de l’Elefant). Al final, els sassànides controlaran l’entrada pel Mar Roig i Aksum.
            Just quant la vida el profeta comença a canviar (610), els imperis sassànida i bizanci entren en guerra. Semblava que els bizantins havien perdut, però Heracli torna a la situació anterior (seran 30 anys d’enfrontament), però estan tots esgotats i no podran fer front a la invasió àrab (Bizanci queda molt reduït i el Sassànida desapareix).
            L’interior de la península hi havia tribus: eren sedentaris agricultors i nòmades ramaders, comerciants i/o pillatge. Les fonts parlen de grans tribus descendents d’un avantpassat comú (genealogies fictícies: agrupacions de tribus aliades i refermaven l’aliança amb un ancestre comú). Grans confederacions nòmades dirigides per una família, o confederacions sota famílies regnants. També aliances polítiques sota la direcció d’una difosa aristocràcia tribal amb ciutats mercantils i agrícoles i el control d’oasis à cultura refinada: llengua poètica (poesia preislàmica).
            La tribu era una amalgama de clans en permanent integració i reintegració. Serien aquests clans els que tindrien llaços de parentiu autèntics. Era una estructura patriarcal, patrilineal i poligàmica/repudi de l’esposa. La dona supeditada a l’home. En aquest àmbit és molt important els vincles de solidaritat: es recluten els seus companys per venjar el greuge (preu de la sang: compartir l’assassinat): la solidaritat és fonamental (l’islam canvia la solidaritat de sang per la solidaritat de religió).
            Religiosament és difícil establir les creences dels preislàmics. Alguns havien adoptat el cristianisme monofisisme, nestorianisme (visions herètiques per a l’Església ortodoxa). D’altres adoptaran el judaisme (alguns eren descendents d’israelites de palestina, però també àrabs conversos molts, com el rei del Iemen). Però la majoria eren pagans vinculats a religions semítiques politeistes: (culte a estàtues i sacrificis d’animals)
-          Triada femenina
-          Deïtat superior (Al·lah)
-          Déu de la fertilitat, la primavera i l’agricultura.
-          Divinitats dels arbres i pedres sagrades (Pedra Negra de la Kaba)
-          Centres de peregrinació, santuaris: ritus, mercats associats per intercanviar i comerciar productes i mercaderies (treva entre tribus que sovint eren hostils: es fa coincidir la peregrinació, la treva i el mercat amb una pau religiosa en unes dates fixes)
            El Hijaz era una zona molt inhòspita, amb grans colades de lava estèrils i a la costa no hi havia ports pels bancs de corall. Només a les zones altes i als oasis es pot practicar una agricultura de dàtils i cereals (Medina i Taïf).
            A la Meca no es podia ni fer agricultura. La tradició islàmica diu que hi havia un santuari fundat per Abraham on s’hi feia peregrinació i on les tribus entraven en treva i donaven culte al déu únic (àrabs cauen en la ignorància = jahiliyya). Però en època de Muhàmmad, la Meca s’hauria convertit en un centre urbà gran (diverses tribus fins que al s.VI(?) Qussayy s’hagués ensenyorit de la Meca i s’hauria enriquit la seva tribu i s’assigna el control de la Kaba a la seva tribu de Qurayx). També a partir de la Meca es va establir una extensa xarxa comercial a partir del santuari amb el suport de les tribus de l’interior i es connectaria el Mediterrani amb l’Índic. La Meca com un punt central. TRADICIÓ MUSULMANA.
            Però en realitat, la posició de la Meca no era un punt cèntric del comerç i no s’hi podia ni viure. No era un lloc privilegiat. Els Qurayx van aconseguir un lloc segur, un lloc de treva: mercaders. I van comptar amb el suport dels bizantins que volien productes del Iemen per ruta terrestre (ruta comercial difícil de la seda, mirra i encens). Però al s. VI aquesta ruta estava en decadència a favor de la ruta marítima del Mar Roig. Els Qurayx se’ls documenta comerciant amb productes locals. S’ha magnificat, però el comerç existia (és una qüestió no resolta). Fos com fos, la Meca va interessar a les potències exteriors, i tenia algun paper estratègic.

            El Perfil històric que te el profeta és molt més clar que en els altres personatges de religions monoteistes com per exemple Jesús. Tenim dades sobre el personatge i les condicions polítiques i socials de la seva època.
            Són fets provats que la predicació del profeta es va realitzar a la primera meitat del s.VII, en una Aràbia tribal sota unes peculiars circumstàncies històriques.

FONTS HISTÒRIQUES:
Aquestes ens permeten reconstruir la vida del profeta tot i que en alguns casos sigui informació dubtosa amb necessitat de filtrar-se per un critica ja que sovint són fonts que han patit selecció o que han estat retreballades.
  1. ALCORÀ: el seu valor històric és escàs, a més planteja la necessitat de conèixer prèviament la vida del profeta per poder identificar els passatges i fets que ens descriu.
  2. SIRA: és una biografia del profeta escrita 100 anys desprès de la mort del profeta per Ibn Ishaq (Medina, 704-Bagdad, 764?). L’autor pretenia donar una panoràmica de la salvació de l’home fins a la mort del profeta per tant només amb base d’història religiosa i per tant aquest mode de narració afecta la visió de la vida de Muhàmmad.
            El text no ens va arribar directament, es va conservar gràcies a un autor egipci, Ibn Hixam (m 833 o 828) que amb paraules pròpies diu que va “alleugerir” el text seleccionant i eliminant allò que podia provocar escàndol.
  1. HADITH: històries de la vida del profeta que primer es van transmetre de manera oral i que van ser escrites a finals del s.IX, per tant dos segles desprès de la mort del profeta. Permeten reconstruir la vida de Muhàmmad.
            Són la base del tret i la teologia utilitzant la figura del profeta com a model. Aquesta utilització va provocar-ne la invenció de molts per justificar fets o posicions dels governadors del moment posant en boca de Mahoma fets que els fossin propicis.
            Hi ha reculls de diferents escoles o correntes que es poden arribar a contradir. Hi ha la selecció de sants i contaminats per determinar la seva veracitat però tot i això ens obliguen a preguntar-nos si és una visió certa, històrica o mítica.

DADES CONEGUDES:
  • El profeta neix l’any de l’elefant .
  • Fa la predicació el 610 als 40 anys
  • Mor el 632.
            Si tenia 40 anys això indicaria que havia nascut el 570 però hi ha indicis que l’expedició de l’elefant va tenir lloc el 552 fet que implicaria que el profeta tindria 60 anys en el moment de la revelació. Comptant l’any de la seva mort indicaria que va morir amb 80 anys, fet poc probable ja que es considera que va morir “relativament jove”, aquesta edat ja és avançada per avui en dia i encara més pels cànons de l’època.
Possiblement la dada dels 40 anys faria referència a una tradició semítica on només seria l’equivalent al moment en que un home arriba a la maduresa espiritual i per tant se l’hauria considerat com a tal tot i que no tingués l’edat exacte.

CORRENTS HISTORIOGRÀFIQUES
  1. Historiadors que creuen que les dades transmeses per la tradició islàmica són genuïnes. Per tant les utilitzen com a fonts històriques sotmetent-les a critica textual per descartar allò elaborat posteriorment. Consideren a l’alcorà l’obra de Muhàmmad.
            William Montgomery Watt, richard Bell, Charles Torrey. Dels més importants tenim a Watt que ha escrit la història del profeta en dos obres: “Muhàmmad at Meca” i “Muhàmmad at Medina”.
  1. “Escèptics” creuen que les dades són inservibles i per tant busquen noves vies en les fonts dels pobles veïns. Defensen que hi ha un alt component mític per la necessitat de diferenciar-se davant d’altre religions en el moment d’expansió.
            Patricia Crone, Michael Cook. Ambdós escriuen la polèmica obra “Hagarism: The making of the islamic world”.
            En el llibre es defensa la teoria de que l’islam seria una variació d’una secta jueva, un moviment àrab influenciat per la tradició messiànica jueva. Hauria seguit un moviment per reclamar terra santa (Palestina) compost per àrabs i jueus . Posteriorment, els primers s’haurien islamitzat per amagar els seus orígens jueus per diferenciar-se en el moment d’expansió àrab.
            Muhàmmad seria un messies jueu que només prendria forma de profeta al s.VIII.
Els mateixos autors es tiraran enrere de la seva teoria degut a la polèmica. El seu problema es que utilitzen arguments teològics i no històrics.
            La visió tradicional és coherent però no critica les pròpies fonts. Utilitzen a la vida del profeta com a model pel futur il·lustrant les característiques de l’islam per marcar la solució a diverses situacions i fets.


Vida del profeta
            Abu-i-qàssim Muhàmmad ibn abd-Al·lah ibn Abd-al-muhalib ib Hàixim. La meca 570? – 8 de juny 632.
            Fill pòstum d’Abd-Al·lah b. Abd-al-Muhalib b. Haixim Abd monaf.
            La seva mare Amina va morir quan ell tenia sis anys. La seva tutela va passar a Abd-al-Muhalib, avi patern, a la mort d’aquest passa a la tutela de Abu-tàlib, oncle patern.
            Pertanyia al Clan Haximita de la tribu de Qurayx i la d’Amina. Aquests eren comerciants i els responsables de la meca.
            Infància: En tenim poca informació però se li atribueixen molts fets de quan era nen per mostrar ja des de llavors que era un escollit. Es diu que hauria acompanyat el seu avi o oncle a un viatge on es van trobar uns savis jueus i cristians que van predir que seria profeta.
            Matrimoni: casat als vint anys amb Khadija bint kuwàyld, una vídua més gran que ell amb qui va mantenir un matrimoni monògam fins a la seva mort. Amb ella tindria quatre filles, Zaynab, Ruqayya, Fàtima i Um-Kulthum. (es creu que hauria tingut algun fills barons però que haurien mort joves, tot i que és informació poc clara). Només el sobreviuran dos néts fills de Fàtima i Alí.
            Desprès del seu matrimoni va anar deixant el comerç de banda per dedicar-se a la religió animat per la seva dona. Durant aquest temps aniria forjant una fama d’home just que el portaria a fer de mediador entre tribus fins al moment de la revelació. Aquest fet durarà anys ja que es diu que la primera revelació la va tenir al mont Hira prop de la meca a la nit del destí. En aquesta nit Gabriel li dirà tot l’alcorà, però es quedarà tant atordit que ho oblidarà tot obligant a Gabriel haver de tornar-li a repetir tot de manera fragmentada.
            Dividim la seva vida en diferents períodes
  1. Període Mequí (610 – 615) Revelació amb la predicació a familiars i amistats. Moment dels primers musulmans:
    1. Khadija bint Khuwàylid
    2. Alí abi-tàlib: Cosí, futur tercer califa i primer imam xiïta.
    3. Abú-Bakr as Siddiq: futur primer califa.
    4. Umar ibn-al-khtab: futur segon califa.
            Gabriel li demana que faci pública la predicació (Rissala). Els primers en rebre-la seran els més pobres, fins hi tot esclaus que es compraran i alliberaran en nom de l’islam. Aquests fets faran que l’oligarquia de la Meca sigui contrària a la predicació. Una de les principals raons serà per por a perdre l’hegemonia de la Kabba com a lloc sagrat de diferents divinitats ja que la revelació era contrària a la idolatria refermant l’existència d’un sol déu.
  1. Període Mequí (615 – 619) Moment de la persecució dels musulmans. Aquestes persecucions es portaran a terme pels propis familiars quraixites de Muhàmmad responsables de la Meca.
            Davant d’aquesta perillosa situació Muhàmmad envia un centenar de musulmans buscaran refugi a Abissina el 615. Quan aquests tornin el 629 seran tractats com a dèbils per part dels que s’havien quedat i aguantat.
            Abu-Tàlib, l’oncle intentarà convèncer a Muhàmmad perquè deixi de predicar però aquest s’hi nega.
            Isrà-miraj, realització del viatge nocturn al Cel.
            Sures: les d’aquest període estan escrites en forma d’homilia, son molt importants per contenir el principi d’unitat divina.
  1. Període Mequí (619-622) Són els pitjors anys de la vida del profeta.
            Moment en que les persecucions es fan més fortes provocant una reducció dels fidels. Degut a això decideix predicar fora de la Meca i es dirigirà primer a At-Taïf on fracassarà i després a Yathib (poble de la seva dida, i per tant on havia viscut la primera infància).
            Yathib és un oasis on habitaven dos tribus paganes, els Aius i Khazraj. També hi havia les tribules jueves, Banu Nadir, Banu Qurayza i Banu Qaynuqa.
            Els jueus estaven esperant un profeta, per tant acceptaran a Muhàmmad com a tal i es convertiran.
            621 “pacte de les dones”: es comprometen a defensar-lo com si fos la seva pròpia dona i seguir els principis de l’Islam.
            Sures: En aquest moment perden ritme i rima.
            Hégira: fugida de la Meca a Yathib. La ciutat canviarà de nom de Madinat an-Nabí (o Medina) que vol dir ciutat del profeta.
            Muhajirun: nom amb el que seran coneguts els emigrants.
            Ansar (auxiliars): musulmans de medina perquè davant l’expropiació de tots els bens dels exiliats els habitants de medina ajudaran a mantenir-los.
            Es construeix la primera mesquita on va seure el camell de Muhàmmad i encarà estarà encarada a Jerusalem com indicava la tradició fins el moment.
            Per atreure els jueus es promulgaran normes judaïtzants. Però això no funcionarà provocant greus discussions entre comunitats. És en aquest moment on es canvia la Kibbla de direcció de la predicació.
            A partir d’aquest moment es fixen prescripcions per prendre distància dels jueus, com el Ramadà (diferent del període de dejuni jueu), la peregrinació, i el divendres com a dia sant (en comptes del dissabte).

Normes polítiques:
            “Constitució de Medina” és una disposició que marca que tots els habitants de medina formen l’Umma (comunitat) i per tant queden sota el pacta d’ajuda mútua que anteriorment estava marcat pels lligams de sant.
            Muhàmmad passarà a ser un home polític i cap de la comunitat.
            Voldrà integrar a tots els grups ètnics i tribals en una única entitat política que deixava que conservessin els seus costums sense obligar-los a l’islam.
            Superposa la solidaritat tribal per sang canviant per una vessant religiosa. Aquest fet és molt rellevant pels que havien abandonat la Meca ja que havien perdut els lligams familiars i quedaven desprotegits.

            Seguint aquesta nova dinàmica és veuen legitimats per atacar a les caravanes emprenent ràtzies per aconseguir botí. En aquest moment és pren la decisió (que es marcarà posteriorment com a llei) on la distribució del botí serà d’1/5 per la comunitat (khums) que es dedicarà a la defensa de l’estat i l’ajuda a la pobresa. La resta és repartirà segons la participació de cadascú dins l’enfrontament.
            624 Atac contra una caravana a Nikhla prop de la Meca en el mes de rajab. A partir d’aquest moment se’ls considerarà bandits per atacar en un moment sagrat. Però dins una revelació Gabriel els diu que han fet malfet però que és pitjor el pecat de la seva expulsió de la Meca.
            Març 624 victòria de Badr. Expulsió dels Banu Qaynuqà per les males relacions amb els jueus que no volien convertir-se.
            625 Derrota d’Uhud. Expulsió dels Banu Nadir amb la seva confiscació de béns. Consolidació de l’islam a partir de saquejos.
            626 Batalla del Fossar. Un gran atac de la Meca contra Medina. La pèrdua d’aquesta batalla es considera que va ser permesa per déu perquè els musulmans aprenguessin humilitat. Eliminació dels Banu Qurayza, dones i criatures esclavitzats. Avenç contra la Meca.
            628 Pacte d’Al-Hudaybiyya. Permeten el pelegrinatge però no l’entrada lliure, a més d’un acord de no atac durant deu anys.
            629 Conquesta dels oasis de Khaydar Fadak Wadi-Qura, habitats per jueus. Aquest fet està permès dins el pacte, proporcionarà molts botins a l’islam que atrauran a beduins que es converteixen. A arrel d’això moltes tribus seguiran l’exemple i s’aliaran políticament sovint amb matrimonis de filles i Muhàmmad.
            630 Conquesta de la Meca, ja que es considerava trencat el pacte per un atac anterior. Es destrueixen els ídols i es perdona la població.
            631 Batalla de Tabuk contra l’imperi Bizantí, seran derrotats. Expansió vers el Iemen.
            632: Peregrinació de l’adéu. Es prohibeix la Kabba als infidels i realitzarà un discurs on finalitzarà la seva prèdica. Emmalalteix de malària que el portarà a la mort.
            Sures de medina: són el 35% de l’alcorà. El seu estil es reiteratiu i difós amb influències de l’hebreu. Conté normatives vinculades amb els coneixements (sospita de que van ser escrits posteriorment). Aquesta vinculació s’utilitza per demostrar que déu es preocupava pels fidels.

Autors exteriors:
            Fonts jueves (igual de fiables que les anteriors): Del s.VII mostren un profeta Muhàmmad englobat dins dels Ismaïlites amb l’aliança amb els jueus per la conquesta de Palestina com a descendents d’Abraham. S’anomenaran Margarita formes de transcriure Muhajirun. Per tant es considera una secta jueva i que l’expulsió dels jueus seria una justificació per la separació amb el judaisme.

ELS CALIFES PERFECTES:
            La successió de Muhàmmad té problemes: no tenia fills mascles ni tampoc nomena cap successor. És la primera crisi de l’islam. Qui el succeeixi serà com a cap de la comunitat, no com a cap religiós.
            Es succeiran 4 califes “perfectes”, o califes ortodoxes. Però les tensions són latents i esclaten sobretot després de l’últim. A l’entorn de Muhàmmad s’hi concentren grups molt diversos amb interessos molt diferents: comunitat molt diversa que aniran rivalitzant i amb les conquestes les baralles es multipliquen. Tindran conquestes ràpides.
  1. Abu-Bakr as Siddiq (632-634): home de confiança del profeta i sobre del profeta. Musulmà de la primera època (muhàjir). La mort del profeta provoca la primera fitna i moltes tribus trenquen les relacions amb Medina. També se’n pot dir ridda (guerres d’apostasia).
                        à Les tribus s’havien adscrit de diferent manera:
·        Conversió
·        Tribut
·        Aliances amb acords
            Per això, un cop mort el profeta consideren nuls els acords i es separen de Medina i la Meca (ridda). Per això, Abu-Bakr agafa les regnes i posa ordre a la situació i tota la península torna a caure sota el control de l’islam. Un cop reunificat tot, l’expansió s’estén cap a l’exterior.
  1. Úmar ibn al-Khattab (634-644): nomenat per Abu-Bakr. Musulmà de la primera època. Sogre del profeta. Muhàjir. En pocs anys, l’expansió és molt gran: Síria, Mesopotàmia sassànida, Egipte, Jazeera,... La conquesta està dirigida per la tribu del profeta (Qurayxites).
            Conquestes festes amb les tribus apòstates i eren dirigides per qurayxites i s’intenta mantenir-les lluny del govern. Hipòtesis:
-          Superpoblació a Aràbia
-          Canvi climàtic
-          Ardor religiós
-          Fort poder polític en mans de l’aristocràcia del Hijaz (qurayxites) i debilitat dels imperis bizantí i sassànida. Amb conquestes planificades: diwan (registre on s’apunten els que participen a la conquesta pel sou i el botí)à estipendi (sou segons...):
·        Antiguitat de la conversió
·        Antiguitat en la participació a les conquestes
            S’instal·len de forma diferent segons la regió:
a)     Síria: deserció: ciutats i camps, aprofitant terres buides abandonades. Els caps militars qurayxites esdevenen grans propietaris de terra (districtes militars à jund)
b)     Egipte i Mesopotàmia: concentració: ciutats i campaments, mantenint l’estructura anterior i població autòctona que no fuig. S’instal·len segons l’adcripció tribal (conseqüències amb rivalitat i conflictes tribals). No barrejar-se amb la població autòctona.
            Els autòctons no van notar el canvi de govern, amb absència de proselitisme i es van respectar les creences anteriors. Importància dels grups dominants indígenes, que passen a ser cobradors de tributs, intermediaris entre pagesos i emperadors.
            Segons els tributs no hi va haver gaires diferències. Es va mantenir la situació anterior a la conquesta (els mateixos impostos per a diferents arques). Al s.IX i X, els dhimunís (gent del llibre) creen la idea que existeixen dos impostos per a ells i només un per als musulmans. Idea posterior, no va tenir lloc a l’època de conquestes. Tot impost que no era el delma no era canònic. Tot i les conversions, continuaran pagant dos impostos.
  1. Uthman ibn Affan (644-656): Úmar és assassinat i no havia nomenat successor. La xura (comissió de 6 muhajirun) elegirà a Uthman, que també era parent polític del profeta (gendre dues vegades). Era qurayxita, del clan omeia. Musulmà de la primera època. La xura el va elegir a ell i no a Alí perquè Uthman representava a l’aristocràcia de la Meca i Alí als habitants de Medina (ansar).
            Uthman serà acusat de nepotisme: destitueix a governadors i els substitueix per gent del seu clan (menys a Síria, perquè ja hi eren). Això revolta a la resta de musulmans. Conflicte obert entre la “vella guàrdia” de les primeres conquestes i l’aristocràcia nova propera al califa. Uthman es declina per l’aristocràcia i això provoca conflictes a diverses zones. Conquestes noves a Bàssora, Kufa i Egipte per distreure’ls dels conflictes (més botí = més riquesa = menys conflictes). Però no són suficients per apaivagar els ànims.
  1. Alí ibn Abi-Tàlib (656-661): Uthman mor assassinat el 656 a Medina i escullen a Alí. Era musulmà de la primera època, muhàjir, cosí i gendre del profeta. S’enfrontarà a l’oposició de diversos sectors:
-          Aixa, vídua del profeta, no reconeix Alí i recull els qurayxites que no els agradava Uthman, però tampoc Alí.
-          Muàwiya, cosí d’Uthman, tampoc el reconeix i l’acusa d’haver incitat a l’assassinat d’Uthman. Conflicte personal i igualitarisme d’Alí contra la nova aristocràcia àrab enriquida a les conquestes representada per Muàwiya.
·        Batalla de Siffín (657) amb l’arbitratge de Déu (Alcorà a les espases): dos arbitres per cada part (Alí està dividit en 2: recolzament i els que no volen arbitratge = derrotats a la batalla de Nahrawan el 658).
·        El 661 Alí és assassinat i Muàwiya es proclama califa, començant una nova dinastia: OMEIA (reconegut per Al-Hàssan, nét del profeta). Però la llarga memòria a Alí donarà lloc a una nova branca de l’islam, el XIISME.

EL CALIFAT OMEIA, L’IMPERI ÀRAB:
            En aquest moment considerem que és imperi àrab i no islàmic perquè el fet que el fonamenta és el poder en l’aristocràcia àrab i no en la religió.
            El califat Omeia te una llegenda negra i mala reputació dins la tradició àrab que coneixem per fonts abbàssides, que seran els que els succeiran massacrant-los:
  • Converteixen el califat en hereditari
  • Persecució i assassinat de membres de la família del profeta
  • Gust per la bona vida i per tant irreligiositat.

Aportacions omeies (661-750)
  • Desenvolupament de l’Islam juntament a una organització estable de l’administració.
  • Consolidació de les conquestes  
    • Poder basat en l’aristocràcia àrab perquè era on rau el poder omeia. Aquest fet provocarà rivalitats en els diferents grups.
    • Apareixen tensions de les relacions entre musulmans i els indígenes. Efectes del poc contacte inicial i la posterior integració que acabarà incitant les conversions.
            Augment de la diferència social entre àrabs formant xarxes de dependència personal basades en clienteles pròpies de grups que són fidels a un sol.
            Vincle de Wala (uneix a dos individus amb un vincle de dependència). On ambdós parts del contracta mawla s’anomenen mawla.  Te dues excepcions:
  1. Protecció a canvi de prestacions en diners, lliurement de regals, prestacions en el treball o fins i tot cessió de drets successoris. Utilitzat sobretot quan es tractava d’un llibert per tal de mantenir-lo lligat (nombrosos en la primera època on se’n alliberaven  molts esclaus per la religió) Te caràcter hereditari i per tant fills e lliberts seguiran essent mawla.
  2. Conversió, relació amb la població autòctona lliure. El convers era “adoptat” per un àrab i s’integren a la tribu del senyor (nisba) sense pagar tribut per ser mawla. Per això la conversió dels aristòcrates és dilueix en un parell de generacions.
            La diferencia es que podien ser mawla tant esclaus om antics aristòcrates. Aquest últims van començar a casar-se amb aristocràcia àrab gràcies a les riqueses que tenien i l’adopció del nom de la tribu, d’aquesta manera s’entremesclen els llinatges dels governants del territori.
            Per una altra part els conversos lliures sota la wala acaben assimilant-se juntament amb eles esclaus lliberts (que no necessàriament s’havien convertit) també per la utilització del mateix nom. Això provoca una degradació de la població lliure donant lloc a conflictes musulmans entre àrabs i no àrabs.
            Descontentament dels conversos i lliberts reclamant la igualtat de l’islam perquè malgrat la conversió no se’ls equipara amb els musulmans d’origen àrab.
Dins l’imperi queda el problema irresolt de la integració dels nous habitants.

PERIODITZACIÓ
  1. Període sufayní (661-684) Muàwiya i el seu fill Yazid. Muàwiya governa amb el poder de l’aristocràcia concedint als caps tribals part del poder polític. Ell governa Síria i Mesopotàmia septentrional, nomenant governadors per a la resta del territori.
            Aquests caps de districte:
- Cobren tributs
- Mantenen l’ordre
- Decideixen la direcció de les campanyes militars.
            Al final del seu regnat planteja una innovació que ningú s’havia atrevit anteriorment, convertir el càrrec de Califa en hereditari. A la seva mort el seu fill Yazid serà reconegut com a nou califa però es veurà afectat per grans revoltes descontentes.
  • Al-Hussayn, fill menor d’Alí. Iniciarà la revolta a Kufa, que serà sufocada ràpidament pel governador local a Karbalà el 10 de Muhàrran (que coincideix amb la Shura) on Hussayn morirà. Va ser un fet insignificant com a enfrontament, però de gran importància simbòlica. Es troben que els Omeies s’han atrevit a matar un parent del mateix profeta.
            A partir d’aquest moment Karbalà prendrà el símbol de la frustració dels canvis. A partir d’aquest moment els grups de dissidents agafaran com a models Alí, Hussain, o parents del profeta donant lloc al xiisme.
  • Ibn Az-Zubayr, antic partidari d’Aixa. Reclama que el Califat no és patrimoni dels Omeies i que està obert a qualsevol quraixita, com per exemple ell mateix. Davant d’aquesta afirmació els Omeies envien un contingent a atacar la Meca on vivia i la saquejaran.
            Yazir mor sense haver sufocat la revolta. Ibn-Zubayr es presentarà com a Califa.
            Segona fitna (680-692) de lluites internes: Són la mostra de les grans rivalitats que s’havien portat a terme a la península des d’antic entre dues faccions els Kaisis (àrabs del nord) i els Kalbis (àrabs del sud). Són dos grups que sempre han estat enfrontats considerant-se descendents de dos personatges  de l’antiguitat dels que en treuen el nom. En aquesta situació moltes tribus durant el temps havien anat pivotant d’una a l’altre, adoptant cada cop la seva genealogia. Aquesta dualitat de poders es mantindrà en els diferents  models durant el llarg de la història.
            Kalbis: Representen la població els territoris meridionals de Síria on s’havien assentat abans de la conquesta. Sempre havien recolzat els omeies i volen com a successor de Yazir a Marwan, un ancià parent d’una de les branques laterals omeies.
            Kaisis: Representen la part septentrional de Síria i Mesopotàmia, assentats desprès de la conquesta. Recolzaran a Ibn Zubayr per a la successió del califat.
            Guanyaran els Kalbis de Síria pujant Marwan  (664-665) al poder, i seguit pel seu fill Abd-al-Malic

  1. Període Marwaní (684-750). Moment en que es noten les influències dels territoris conquerits. Molt marcat en l’art amb inspiracions Bizantines.
            685-687, Zubayr inicia una revolta a Kufa. Aquesta pren un caires social que qüestiona el sistema.
            El líder de la revolta Muhtà la portarà a terme com a venjança en nom de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya, fill d’Alí (no amb Fàtima, sinó una altra dona). Aquest convertit en Àlida (fill d’Alí) se l’utilitzarà en nom de la causa deu pare (tot i que ell personalment no s’hi implicarà) donant lloc al primer exemple de fer servir com a recurs de legitimitat les figures de parents del profeta.
            Justifica la causa dient que Muhàmmad ibn al-Hanafiyya és el Mahdí que s’està esperant, moment on es comença a articular un missatge que serà recorrent en la corrent del Xiisme.
            Recollirà com a suport els caps tribals que anteriorment havien recolzat a Alí i s’erigirà com a defensor dels dèbils amb el suport de molts mawles que es trobaven en condicions dures i denigrants.
            La radicalització del moviment es portarà a terme quan permeti que es doni un sou de l’estat pes mawles, i provocarà la separació dels caps tribals que el portarà al fracàs.
            Ibn Zubayn voldrà seguir amb les revoltes però serà vençut el 642 per Malik.
            Govern de Malik 646/647-705. Centralitzar l’imperi durant el període de pau ja que l’anterior enfrontament havia estat contra els aristòcrates. Per això portarà a terme mesures contra aquests.
  • Donarà mes poder als governadors de províncies traient-ne els caps tribals.
  • Farà que les regions depenguin dels seus propis exèrcits i no els de les tribus.
  • Marcarà que l’objectiu principal dels governadors sigui enviar els impostos a Damasc on l’estat els centralitzarà.

REFORMES
            Exèrcit: Inicialment era tribal, amb les tropes Síries, Jund. Farà permanent l’exèrcit on es podia allistar àrabs i no àrabs, lliurement a canvi d’un sou. La seva funció era la de mantenir l’ordre dins l’imperi.
Tot i perdre el seu caràcter tribal es mantindrà internament en l’organització.
            Monetària: Fins el moment s’havien mantingut les monedes i els models econòmics Sassànida i Bizantí.
            A partir d’aquest moment s’adopta el sistema bimetàl·lic i se’n modifica l’encunyació amb inscripcions religioses islàmiques i no efigies dels monarques. Donen lloc a Dinars (d’or) i Dirhams (de plata).
            Llengua: Imposa l’obligatorietat de l’àrab en l’administració de l’imperi ja que l’administració s’havia quedat igual i es seguia utilitzant el Grec i Persa.
            La centralització i estabilitat permet que el succeeixi el seu fill Al-Walib I, que portarà a terme noves onades de conquestes:
Zona occidental:
  • Khurassan: que es poblarà amb àrabs de Kufa i Bàssora.
  • 670, fundacions al nord d’Àfrica. Arriba al Tànger.
  • 711 creuen l’estret i s’enfronten contra els visigots de la península. Una gran part de l’exèrcit estarà format per Berebers que s’hi instal·laran.
Zona oriental:
  • Transoxiana, l’actual Kurdistan: la conquesta del vast territori serà sobretot a base de tractes amb les tribus locals.
  • 706, Bujara i 711, Sarmacanda.
            Aquesta centralització serà exitosa al principi succeint-se quatre fills i un cosí (Uhmar II) model que era més estable que el tradicional de règim tribal on la tendència era la successió entre germans que podia comportar moltes tensions.
            La guerra civil havia donat la victòria als Kalbis però els Kalsis seguien el seu domini sobre Mesopotàmia. Les rivalitats es seguien per lligams familiars i de proximitat al califa pels recurrents matrimonis amb mullers que podien pertànyer a una de les dues grans tribus. Quan això es donava cada una intentava aconseguir llocs de poder.
            D’aquesta manera les rivalitats s’aniran estenent per l’imperi amb els constants canvis de càrrecs de governadors segons el matrimoni.
Aquest model seguirà mentre els dos grups augmenten el poder sobre el califat fins el moment en que qui decidirà i controlarà el mateix califa serà la tribu que hagi pogut fer pujar el seu candidat.
Shaban és un historiador que ha estudiat els Kalbis i els Kalsis on hi veu dues ideologies que representen dos programes polítics de poder.
            Els Kalbi: negació de la conquesta militar i a favor de la integració dels mawles.
            Els Kalsi: Partidaris d’una conquesta agressiva i l’exclusió dels no-àrabs.
            Són unes teories poc versemblants per les campanyes de conquesta portades a terme pels primers. El que seria més probable és el fet que representin grups d’aristòcrates que busquen parcel·les de poder en el govern. Portaran a la desintegració del Califat.
            Uhmar II (724-743): Tindrà un govern curt. És l’excepció d’entre els califes, considerat pietós i semblant al califa perfecte Uhmar I. Escaparà del faccionalisme preparant politiques d’igualació dels dos grups.
            Buscarà atreure a no àrabs amb mesures que s’oposaran als interessos dels dos grups d’aristòcrates.
            Qüestió fiscal: Envia instruccions als governadors de província per solucionar els problemes de la no aplicació dels privilegis musulmans als conversos. Aquestes mesures anaven encarades a solucionar problemes que provocaven la disminució del patrimoni de l’estat.
            Vol que els conversos gaudeixin dels mateixos drets i estiguin exempts d’impostos.
            Tampoc que es permeti l’expropiació de les terres dels conversos. Era habitual que si les abandonaven se les apropiessin com a botí tot i que haurien de pertànyer a l’estat.
            Prohibeix donar a particulars terres de l’estat que aquesta s’hagi reservat durant les conquestes i que eren per la comunitat. Fins el moment era pràctica habitual que els governadors es venguessin aquestes terres per treure’n profit sense que arribés res a les arques de l’estat.
            Això provocarà tensions entra àrabs i autòctons i aquestes qüestions duraran tant poc com la vida d’Uhmar que morirà el 743.
            Hixam successor d’Uhmar. Tindrà fama d’avariciós per exigir constantment impostos per poder fer front ala baixada dels ingressos de l’estat per les raons ja tractades.
            Aplicarà nous mètodes per recuperar ingressos però suposaran més pressió fiscal per la població provocant revoltes en els pobles de fronteres, sobretot en Khurasan i Magrib. En aquestes zones s’adoptaran corrents alternatives dins l’islam, els primers el xiisme i els segons el harijisme.
            Aquestes revoltes implicaran l’enviament de la jund de Síria a l’Al-Andalus on les tropes s’instal·laran a les ciutat. Amb la seva presència és mantindran fins i tot a la província els enfrontaments entre Kalbis i Kalsis.
            La situació serà critica a la mort d’Hixam que acabarà amb l’extinció del califat Omeia

Raons de la caiguda dels omeies
  • Revolta dels Abbàssides
  • Descomposició del govern per la crisi. Hi haurà una tercera guerra civil on els Kalbis i Kalsis voldran controlar i imposar el propi candidat a califa. Al final els califes arribaran al poder depenent de la força de l’exèrcit. (l’últim serà Marwan II).
            Els Abbàssides profanaran a totes les tomes dels califes omeies menys la de Uhmar II i exterminaran el que quedava de la família dels omeies.
            Un supervivent però, Abd-ar-Rahman, escaparà al nord d’Àfrica i arribant finalment a Al-Andalus on serà reconegut com a califa, fundant d’aquesta manera la dinastia omeia de Còrdova.

ELS ABBÀSSIDES, L’IMPERI “ISLÀMIC”:
            Per entendre el triomf dels abbàssides cal entendre els problemes d’il·legitimitat dels omeies i jugaran amb la família del profeta.
            Tradicionalment s’havia entès “califa” com a successor de l’enviat. Però es sabia que s’havia fer servir “califa” com a successor de Déu o representant. Els primers prenen un títol amb poder polític i religiós/espiritual. Cap de la comunitat amb poder religiós.
            Amb el pas dels temps, però, els juristes imposaran la idea que ells també tenen dret a governar la comunitat (i el califa passa de ser el representant de Déu a ser el successor de l’enviat, perquè qui coneix més bé Déu i el profeta són els juristes, els que ho han estudiat).
            La oposició als omeies serà religiosa i la corrent dominant defensava que el cap que ha de dirigir la comunitat ha de ser un membre de la família del profeta (ahl al-Bayt – xerifs – haiximites) més directe que els omeies. El caràcter de “profeta” es transmet de pares a fills i com que no té fills/hereu declarat hi ha discussions sobre quin fill dels seus oncles ha de ser el seu successor.
            Així, els abbàssides tenen el mateix dret que els àlides de ser successors. Els abbàssides són descendents de Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim, oncle del profeta. El seu èxit és agrupar sota la seva bandera els que creien que havia de ser un descendent del profeta, encara que no es podin d’acord en qui ha de ser.
            La revolta té lloc a l’extrem de l’imperi, a Khurassan. En aquesta regió hi havia molts àrabs, però molts conqueridors estaven sotmesos als conquerits i mawles perses.
            Abu-Múslim dirigirà la revolta. No es sap gaire res d’ell. Allà aconseguirà revolta a la població contra els omeies i els convenç que ha de ser un descendent del profeta el successor califal (encara una incògnita). Quant es sàpiga qui és hi haurà escissions.
            La revolta es converteix en un exèrcit organitzat en procedència. Va vencent als omeies. Ibrahim (un abbàssida) serà assassinat i el seu germà Abu-I-Abbàs as Saffah passarà a ser califa del 750 al 754. El succeirà Abu-Jafar al-Mansur (754-775) amb el suport de Múslim.
            El califat abbàssida perdurarà fins al s.XIII, com a idea fins al s.XV i adoptat més tard pels otomans fins al s.XX.
            Aquest nou imperi no canvia moltes coses. La família abbàssida concentrarà el poder i aconseguiran la centralització de l’imperi: contra la influència bizantina, agafaran la influència sassànida (persa). Es superaran les diferències tribals i s’uniran. Tindran més legitimitat que els omeies. Entre successions sempre hi haurà problemes, però es solucionaran de manera pacífica. Hi haurà la oposició dels xiïtes (descendents d’Alí).
            La mateixa família abbàssida es donarà suport, els mawles de l’administració lligaran el poder central, regional i local. Dinasties de servidors de la família abbàssida (per exemple, els barmàkides). També l’exèrcit del Khurassan (mawles i àrabs; soldats professionals amb càrrecs de general hereditaris = aristocràcia militar). Nova capital a Bagdad, prop de l’antiga Ctesifont (Iraq).
            Controlaran un immens imperi. Els omeies reconeixeran el califat de Bagdat. Administració central amb alts càrrecs funcionaris (diwans – ministeris), visirs, camarlencs,... A nivell de províncies era el nomenament de persones de confiança, però no per gaire temps perquè no s’enriquissin: governadors que havien de pactar amb les elits locals per recaptar els impostos (correus: diwan al-barid). Aconseguiran bones comunicacions entre províncies i el major control.
            Però al s.IX, amb Hamn ar-Raixid (786-806) hi haurà un problema successori: reparteix l’imperi entre els seus dos fills. Conflicte i guerra entre germans: guerra civil fins 813. el nou califa es queda al Khurassan amb el suport persa, però això l’enemistarà amb l’exèrcit i la família abbàssida. Al-Mamun nomenarà Alí ar-Ridà el seu successor (un descendent d’Alí – xiïtes) i això allarga la guerra fins el 819 i s’estén la guerra.
            Al-Mamun es consolida, però s’ha de traslladar a Bagdad i trencar amb els perses i renunciar a Alí ar-Ridà. Morirà el 833, però haurà afavorit el desenvolupament científic i intel·lectual.
            La pressió fiscal ofegarà els camperols i vendran les terres i marxaran: augmenta la pressió fiscal sobre la resta de la comunitat. Apareixeran els usurers, però els camperols no podran pagar els préstecs i s’acabaran convertint en esclaus. D’altres es posaran sota la protecció d’un cap local per pagar en espècies (servitud). D’altres surten del sistema i es fan bandolers. En algunes zones es barrejaran amb revoltes religioses i són difícils d’estudiar.
            Per exemple, la revolta dels Zanj, esclaus negres a les desembocadures del Tigris i l’Eufrates. El 868, encapçalada per Alí ibn Muhàmmad (àlida) que es proclama descendent del profeta i amb contacte directe amb Déu. La revolta serà sufocada, però amb moltes dificultats.
            L’exèrcit es debilita i caldrà pactar amb caps locals o, més endavant, contractar exèrcits de mercenaris. Al-Mútàssim (833-842), germà de Al-Mamun, tenia un exèrcit imperial al servei dels generals. Crea un exèrcit privat i fidel a la seva persona, format per turcs – ghulam (“esclaus”: homes comprats i entrenats militarment exhaustivament, vivien en comunitat i gairebé aïllats; alguns cobraven i van fer carrera militar. En algun moment rebien la llibertat). Aquests acabaran dirigint el califat. Es van sufocar les revoltes i les lluites contra Bizanci. El seu poder es reflectirà a la nova capital: Samarra (abandonada al s.X). Successió pels dos fills.
            A la mort del 2n fill l’any 861 (assassinat per les tropes turques) s’inicia una guerra civil: 9 anys de caos absolut i 4 califes morts. Hi haurà grups rivals a l’exèrcit i grups de poder per quedar-se amb els ingressos cada vegada més escassos. Alguns generals van autonomenar-se visirs per tenir control de l’administració civil.
            Els ingressos van disminuir 1/3 per les convulsions socials i perquè moltes províncies es van independitzar de facto (governador, però a la pràctica fugien del control del califa: submissió formal). Si no en tenien el control tampoc en tenien cap ingrés.
            El 870, amb la fi de la crisi interna, els califes ja no poden nomenar cap governador i l’esforç que requeria indica que el procés de desintegració del califat era imparable. Abans d’acabar el segle hi haurà una petita recuperació.
            En una primera època, els califes s’atribuïen el poder absolut; però amb les escoles jurídiques limitaran aquest poder amb la sunna i [...]. Una lluita que perdran els califes (de representant de Déu a successor de l’enviat de Déu). Els ulemes (juristes) esdevindran intèrprets de la llei, amb una autoritat superior a la dels califes, i podran interferir en la política. Però el califat abbàssida sobreviurà fins el s.XV (primer a Bagdad i després a El Caire).

LA FRAGMENTACIÓ DE LA UNITAT: ABBÀSSIDES, OMEIES DE CÒRDOVA I FATIMITES:
            A partir del s.X la història del món islàmic començà a no girar únicament a orient, encara que diferents poders d’occident se’n sentissin dependents a la llunyania, del Califat de Bagdad.
            També a partir del s.X, les minories islàmiques es converteixen en majories. I es presenta la religió ja amb els trets bàsics que la caracteritzen. Major uniformitat, però també s’accentuen les divisions.
            El califat serà el referent religiós ortodoxa; però sense poder. Legitimació de l’islam i reconeixement de la seva superioritat ortodoxa.
            La islamització de totes les capes de la societat es plasmarà en què a tots els grups socials hi ha musulmans; i això donarà més formes de govern dividides i islamitzades.
            Factors de desintegració:
-          Lluites entre diferents bàndols pel control de l’administració central
·        Disminució dels recursos fiscals que arriben al centre del califat
                                   à Arrendament d’impostos = augment del pes polític dels arrendadors (recaptar més del que s’ha avançat. Abusos)
                                               ~Pagament de l’exèrcit amb concessions en iqtà
            Amb un poder central fort aquest sistema és eficaç, però sinó els abusos són habituals i es cau en excessos. Font de problemes. Els arrendadors van aconseguir més poder i fiscalitat i influir en el govern de les províncies o de Bagdad.
            La necessitat de mantenir els impostos i poder pagar als militars va fer que els mateixos caps militars cobressin directament de les terres (sense intermediaris). Concessions en iqtà (reps un districte amb rendes i s’ha de mantenir l’exèrcit del territori), una situació de privilegi. Generalització al s.X. N’hi havia de diverses tipologies.
            El que rep els impostos s’encarrega de fer arribar la quantitat prèviament pactada al militar. No hi ha poder central.
            Molts pagesos es posaven sota la protecció d’un senyor oferint-li les seves terres. Fugien de les pressions fiscals centrals i de les guerres (iljà o himaya o tàljia).
            El règim de l’iqtà serà un element fonamental a partir d’aleshores a l’imperi islàmic. Sistema preferent de mantenir les tropes i sistema d’organització política i social.
            Una sèrie d’elits militars que substituiran i s’aniran succeint en el califat. Seran els Búyides. El 945 entren a Bagdad i el califa els dóna poder efectiu. Buya respectarà el califa i el protegirà. Són xiïtes i d’una zona poc islamitzada. Havien fet servei als daylamites i després del seu propi exèrcit. Es van fer servir títols honorífics (i una part de l’imperi que han conquerit).
            El seu exèrcit serà format per daylamites (infanteria) i turcs (cavalleria). També es pagarà en iqtàs. El sistema continua en crisi per la diferència entre ells, però aguantarà fins al s.XI. Fins als otomans mantindran el poder familiar, els militars en iqtàs i una estabilitat que era inestable.
            Serà un segle xiïta. El xiisme serà l’heterodòxia del sistema i en un moment convuls és normal que prenguin protagonisme. El kharigisme estarà en decadència.
            Dins el xiisme prendrà més influència l’ismailisme i amb els daís aniran per tot l’imperi proclamant canvis. Dins hi haurà els càrmates i els fatimites. En els fatimites, el daí Abu-abd-Al·lah predicarà a favor de Abd-Al·lah (Ubayd-Al·lah al-Mahdí), que es proclamarà mahdí, imam, a un poble de Síria (909-934) i es traslladarà a Kutama (grup tribal indígena poc islamitzat). Predica un missatge religiós simple, però amb el seu recolzament venç el grup dominant a la regió.
            Aconseguirà construir un imperi (Ifrígiya) també aprofitant la decadència de la dinastia i serà reconegut com a imam. Hauria de reconquerir el món amb pau. Però les campanyes cap a Egipte fracassen, i al Marroc apareix un enemic poderós que també vol expandir-se (omeies), i més grups tribals interiors que també fan oposició.
            L’enemic de l’oest són omeies que han controlat Al-Andalus i tenen por que al Magrib s’hi instal·li una religió heterodoxa. Abd-ar-Rahman III, emir de Còrdova, es proclama Califa el 929. Durant més de 40 anys es barallaran amb els fatimites pel Magrib.
            Fatimites:
            Ubayd va dedicar-se a consolidar la seva dinastia en els seus últims anys, en vistes que l’acusaven de no ser imam. Va nomenar el seu fill Muhàmmad al-Qàïm (934-946) i el defineix com a més gran que ell. Ell ha d’indicar el camí bo per a la comunitat (consolidació de la dinastia, però renúncia al messianisme: altres).
            Aprofitant la crisi interna a Egipte, el califa fatimita aconseguirà conquerir-lo i s’hi instal·larà (fundació de El Caire).
            El 972 hi haurà tres sobirans que reclamen el títol de califa (Còrdova, El Caire i Bagdad). Però els abbàssides no tenen cap poder, només per legitimar el poder de les seves antigues possessions. Els omeies, a la mort de Hàkam, portarà a un seguit de successions que farà desaparèixer el califat el 1031 i es crearan diferents regnes musulmans enfrontats (taifes).
            Només el califat de El Caire tindrà més o menys èxit, tot i que la majoria de la població fos sunnita. Es dividia en tres: territoris propers, perifèrics i els que s’han de conquerir (daís com a missioners). El missatge canviava posant èmfasi amb el califa com a imam o guia de la comunitat i que guia el camí bo. Per això també tolerava altres branques (islam ocult a persones selectes). A la praxi política no serà gaire diferent dels altres:
-          Exèrcit: berbers i turcs (cavalleria), i sudanesos negres (infanteria)
-          Arrendament d’impostos (sistema fiscal): contractes d’arrendament per períodes breus. Més equilibri perquè al cap de 4 anys el control retorna al poder central. Arrendadors tenen temps d’enriquir-se-
            Evolucions:
·        Expansionisme fracassa
·        Auge del comerç: posició central del califat en el comerç: rutes de l’or i rutes Mediterrani-Índic. Poder i riquesa.
·        Cismes:
à Drusos
à Nizarites: assassins d’Alamut
            Fins aquest moment l’islam era elementalment àrab, però van sorgint nous pobles que arribaran a altes esferes com el califat. Seran els turcs i, en menor mesura, els mogols.

OTOMANS, SAFÀVIDES I MOGOLS:
            La inicial presència turca era poca comparada amb la onada del s.XI, però s’islamitzaran i s’arabitzaran bastant ràpidament.
            Els turcs ocupaven les planures i estepes de l’Àsia central. Tenien una vida nòmada basada en la ramaderia. Anomenats turcmans; en estructures tribals. Van estar influïts per cultes xamànics, el cristianisme nestorià, el budisme,...
            Hi va haver dues vies de penetració:
-          Tropes mercenàries: gaznàvides: Mahmud de Gazna, antic general dels samànides. Reconegut formalment pel califa de Bagdad.
-          Tribus nòmades en expansió: seljúcides, tribu de Guzz o Oguz. Altres grups els estaven pressionant i per això entren. També tenen el reconeixement del califa abbàssida. Eliminaran la dinastia xiïta i tutelaran el califat. Reben el títol de sultà/soldà (salata: govern terrenal) à Tugrul Beg. Així, el califa només té autoritat religiosa sense poder real.
            No queda frenada l’expansió i lluiten contra els bizantins a la batalla de Manzikert (1071) i Anatòlia s’obre als turcs. Al sud es fan amb Síria i sorgeixen dissensions: diferències entre els cabdills tribals i rivalitats internes i fins a la  3a generació, que Malik-xa serà l’últim que mantindrà l’imperi unit. L’assassinen els nizarites. Tot l’imperi es fragmenta. També és el primer temps de les croades.
            A l’extrem occidental apareixeran els almoràvits que venen del desert del Sàhara.
            A Síria apareixeran els croats. A la primera croada es constitueixen 4 comptats cristians a la costa. El seu èxit es deu a la sorpresa i a la dissensió dels musulmans: els seljúcides es fragmentaran i debilitaran.
            Els seljúcides van instaurar una institució: atabag (tutor, que vetlla pel menor d’edat, que molts acabaran prenen el lloc a l’hereu). Això equival a més inestabilitat.
            Imad-ad-Din Zangí, un atabag, començarà a vèncer els croats i crearà el sultanat zàngida (nova dinastia. Però pateixen els mateixos mals que els seljúcides, però van enrolar a les seves tropes kurds i van ser aquests (aiúbides) que més tard els van substituir (Saladí). Quant mor Saladí, el sistema s’enfonsa, ja que divideix el seu territori i hi hauran conflictes: fragmentació del poder.
            La debilitat també es deu a les croades: Al-Kàmil va pactar amb Frederic II pels enfrontaments interns aiúbides. Aquest reclutament d’esclaus turcs per a les seves tropes va ser important: eren els mamelucs/mamluk.
            Els mamelucs van dirigir la defensa contra les croades i van acabar substituint els aiúbides. Més estable: 2 segles. Serà un govern de l’elit militar, sense llaços de sang, sinó de fidelitat. El sultanat mameluc s’estendrà per Egipte, el Iemen, els llocs sants,...
            Els “esclaus” turcs eren una oligarquia militar que dominaria el país i van frenar la invasió dels mongols de Gengis Kahn (cauran Alamut, Bagdad,...). Això els donarà fama dins l’islam vers els mongols pagans: principals defensors de l’islam i això els dóna legitimitat i prestigi.
            La institució central eren els campaments militars, on es formaven amb un mestre i els lliberts restaven amb lligams de fidelitat (walà: carrera militar). Els mamelucs reben la nisbà del seu mestre, formant una família artificial. Aquests vincles també s’ampliaran en els fills, però poc. Aquest lligam era important per la fidelitat, però també la germandat i fraternitat d’armes del mateix mestre. Tot i que també era una font de conflictivitat: eliminar els seus compatriotes i controlar un nou exèrcit mameluc. La majoria de fills no substituiran al seu pare, sinó que es dissoldran.
            Els mamelucs reials depenen del mateix sultà, i són tots de la mateixa ètnia (primer kiptxaks turcs de la “dinastia” bahrita, més tard els circassians de la “dinastia” burgita del Caucas). A la mort del mestre no es deu fidelitat al seu successor; el que el succeeix s’ha d’imposar per la força. Per aquest motiu, molts sultans van ser efímers.
            El problema era la legitimitat, i per fer-ho es presentaven com a guerrers: expulsaran els mongols i els croats (jihad) i com a successors dels aiúbides.
            Es trasllada el califat a El Caire i hi posen un descendent abbàssida i es legitimen els mamelucs com a protectors del califat.
            Control del territori per generals fidels del sultà i les tropes per concessió per iqtà. També van aconseguir la instauració de governadors provincials per evitar la fragmentació: poder central fort.
            El territori mongol es dividirà en 4 territoris, tres dels quals s’islamitzaran. L’expansió mongòlica s’anomenarà “pax mongolica” perquè hi haurà una gran estabilitat: s’obriran les rutes comercials per l’interior (Europa-Xina: Marco Polo).
            A Anatòlia van arribant turcs i finalment s’instal·len els otomans, que s’islamitzaran. Començaran a guanyar espai a l’Europa oriental i posaran les bases de l’Imperi Otomà. El 1453 es conquereix Constantinoble (actual Istambul). Hi haurà una gran expansió i es prendrà el títol de califa: després d’ocupar Egipte, s’hauria aconseguit que els abbàssides els donessin el califat (fet dubtós). Grans defensors de l’islam sunnita, per a la unitat islàmica. A la llarga entendran el sultanat com a defensa dels llocs sants i com a posseïdors del califat.
            Hi ha un parèntesis en l’expansió: Tamerlà, un turcman, imitant Gengis Khan, aconseguirà unir varis territoris i arribarà fins Anatòlia, però serà aturat i morirà a la Xina. Serà una cosa efímera. Creació de la dinastia timúrides, que a la mort de Tamerlà, només controlarà Pèrsia. Bàber arribarà fins a la Índia i crearà un nou imperi: Gran Mogol, amb capital a Delhi. Entrarà en contacte amb diferents religions. Serà succeït per Akbar, que acabarà controlant gairebé tot el subcontinent indi.
            A Pèrsia vencen els safàvides (xiïtes imamites) i s’hi instal·len amb capital a Esfahan/Isfahan. Serà l’enemic, per oposar-se als otomans sunnites. Estat xiïta.
            A l’entrada del s.XVI ens trobem un islam que ha crescut geogràficament enormement. Gran expansió: desapareix de la Península Ibèrica i Sicília, però s’instal·la als països balcànics. L’element àrab inicial perd importància i arriben els perses, els turcs i els turcmans mogols (indis). El món àrab queda a un segon pla i fins a la colonització europea dels s.XVIII-XI no es recuperarà.

L’ÀNDALUS: Pere Ortí
            Part I: Historiografia
            Des que els musulmans arriben a la península ibèrica, crearan un espai polític vinculat a l’islam durant llargs segles. Serà un tret característic diferent de la resta d’Europa. Tot i la conquesta cristiana es mantindran petites minories dins els regnes cristians (mudèjarsà batejats: moriscs).
            També aquesta excepcionalitat ha tingut el seu reflex en quant els historiadors que s’han apropat a la península per estudiar-la. Discurs historiogràfic, bibliografia sobre l’Àndalus, mudèjars i moriscs. L’arabisme serà un tret molt important per estudiar l’islam a la península. De l’arabisme provenen estudiosos de la llengua i la literatura, no de la història, dedicats a l’estudi de l’àrab. Enfrontament entre historiadors i arabistes.
            L’origen de l’arabisme modern es remunta al s.XVIII, diferent de l’antiga tradició medieval i moderna. S’expandiria amb l’afavoriment científic de l’estudi de l’àrab (orientalisme). Des de la monarquia borbònica es fonamentarà l’estudi de l’orient particular. Ferran VI farà fer les primeres excavacions arqueològiques a l’Alhambra de Granada. I una recopilació de més de 2000 manuscrits àrabs (i publicació el 1760-1770) a la Biblioteca de l’Escorial.
            Un dels primers estudiosos serà José Antonio Conde, iniciant una reivindicació de l’ocupació musulmana a la península. Aquests estudis tindran una fascinació, al s. XIX, influïda pel romanticisme, per redescobrir el món musulmà.
            Gayangos, Jules Gowry i Owen Jones estudiaran l’Alhambra de Granada, fent-ne dibuixos molt orientalitzats i crearan una imatge que perdurarà fins avui dia.
            Aquesta escola serà despreciada per l’escola reformista d’historiadors. Finalment, arribem al positivisme quant es crea l’escola d’arabisme modern (Francisco Codera, Julián Ribera i Miguel Asín) a finals del s. XIX i inicis del XX.
            Com a la resta d’Europa, aquesta escola estava molt lligada a l’expansió colonial i el passat colonial espanyol. Estava molt centrat en el Marroc. Va tenir sempre consciència de l’expansió militar o pacífica i de formar especialistes per ajudar en aquesta expansió. Molts ho consideraven part de la seva feina. Estudi de l’àrab, l’islam, quadres a les colònies, educació i especialització (à queda com a projecte o idea).
            Els arabistes espanyols es dedicaran principalment a l’estudi de l’Àndalus. L’evolució colonial espanyola farà que l’arabisme es dediqui més a estudiar el passat musulmà de la península (diferent d’Europa).
            Hi haurà dues línies que dirigeixen la recerca dels arabistes:
-          Importància d’Al-Àndalus com a formació d’Espanya com a nació
-          Reivindicar un islam espanyol, diferent del d’orient
            Presentaran l’Àndalus com una part d’Espanya amb un intent d’espanyolitzar aquesta zona i època. Convertir aquest episodi en una part de la història d’Espanya. La incorporació de l’element Àndalus no presentava més problemes, era com una influència més.
            Demostrar la vàlua d’aquesta influència a tot Europa, un element fonamental en el passat comú de la història del món occidental. Al-Àndalus és un terme molt nou, abans s’anomenava l’Espanya musulmana.
            Aquest discurs connecta amb els historiadors medievalistes, ja que es feien els mateixos plantejaments. Nous historiadors positivistes. Reflexió nacional i aparició dels nacionalismes perifèrics. També relació amb la nova historiografia europea (il·lustració): Espanya és una nació que no pot arribar a la modernitat. Són historiadors de les nacions (recull del passat clàssic i poble germànic per construir una nació, però Espanya el 711 van ser ocupats per musulmans).
            Refer un discurs fer-lo més positiu, hi intervenen els mateixos historiadors: defensar un passat semblant al dels països europeus. Al-Àndalus no deixa de ser una etapa de la història d’Espanya i minimitzar l’ocupació. Per exemple, Sánchez Albornoz. Buscar les arrels premusulmanes minimitzant l’ocupació i europeïtzar Al-Àndalus.
            També, però, aquest element s’ha de reivindicar com a excepcionalitat espanyola vers la resta d’Europa. Traduir textos àrabs a l’espanyol també.
            Els textos i estudis dels arabistes seran fonts molt importants, ja que molts documents originals s’han perdut. També naixerà una arqueologia monumental, que estudia i excava els elements més importants com l’Alhambra.
            Aquesta escola historiogràfica arabista neix al s.XIX i durarà fins després de la Guerra Civil. Durant el franquisme no es trenca. No es trenca fins a la dècada dels 70, gràcies a Pierre Guichard (1976: tesi sobre Al-Àndalus a València). Trenca la tradició anterior i revoluciona les aproximacions en les metodologies i temàtiques.
            Per Guichard, la presència musulmana pot ser més o menys important en nombre, però suposa una ruptura en la situació anterior a 711. Un canvi radical: la societat s’adapta als nous conqueridors (per exemple: família patrilineal, grups tribals,...), influència de l’antropologia. Profunda islamització de la península. Les conquestes cristianes no comencen fins el s.XI. A partir del 1086 Al-Àndalus començarà a patir conquestes fins que cau el 1492.
            L’altre element important és la conquesta cristiana, no és una reconquesta, sinó un procés més de la feudalització en expansió (s.XI-XIII). Aquesta seria una nova ruptura, un nou canvi absolut, amb l’arribada de nous colonitzadors.
            La tesi de Pierre Guichard va ser molt ben acceptada per la generació del 68 i es va començar a regenerar la historiografia espanyola. La arqueologia també va començar a excavar castells i forts, espais agraris, etc. per saber com funcionava la societat d’Al-Àndalus, no només els grans monuments. Un canvi en la concepció i les tècniques arqueològiques. Escola catalana: Miquel Barceló.
            Una altra línia d’investigació és la conquesta cristiana i les conseqüències d’aquesta conquesta a les societats andaluses. Segona lectura.
            També utilització crítica de les fonts que escrivien els conqueridors cristians a l’hora de colonitzar, el moment abans de la conquesta, i analitzar-ho (molta documentació a la Corona d’Aragó).
            Aquesta escola peca de presentar el món andalusí molt idíl·lic i una societat feudal cristiana molt destructiva. Cau en el defecte d’idealitzar Al-Àndalus.
            Última línia de recerca, procedent d’EEUU, és l’estudi del món dels mudèjars. Influenciada per la preocupació de les minories religioses. Apareix als anys 80, minories musulmanes i jueves a l’Espanya medieval i moderna. Com vivien aquestes minories en una societat majoritàriament cristiana.

            Part II: La Conquesta
            La conquesta és una etapa més de l’expansió i una conseqüència del que vivia l’estat visigot.
            En un primer moment el Màgrib passa a ser una zona de reclutament i a partir del 670 es funda Qayrawan (674) i es conquereix Cartago el 675. entre 706 i 708 es conquereix Tànger. El control va ser més complicat, no per la romanització, sinó per les tropes berbers. El control definitiu vindrà donat per la integració d’aquests col·lectius en els exèrcits conqueridors. Però amb això calien més conquestes i més botins.
            Per tant, es travessa l’estret per continuar la conquesta cap al nord. No hi ha gaires fonts, però sí la història llegendària sobre una reina berber, “la fetillera”, Al-Kahina, que tomba un exèrcit d’àrabs amb el seu exèrcit berber. Ella tenia dos fills, un de pare berber i l’altre de pare bizantí i, a més, en va adoptar un d’àrab. Una nit va tenir una visió: moria en mans dels àrabs, però es salvava el seu llinatge. Utilitzaran el fill àrab per negociar.
            Un altre element que explica la fàcil conquesta és l’estat en què es trobava el regne visigot.
                        à Abilio Barbero i Marcelo Vigil (historiadors que revolucionen l’estudi d’aquesta època, amb el seu llibre “Formación del feudalismo en la Península Ibérica”): el regne visigot estava en un estat avançat de feudalització. Això equival a una fragmentació política i, per tant, una ràpida conquesta musulmana per falta d’unitat.
            Després de la mort del rei Vititza el 710 i haurà un conflicte. Rodrigo serà elegit per uns quants, però els fills de Vititza pacten amb els exèrcits àrabs perquè entrin a la Península Ibèrica (amb l’excusa d’anar a ajudar als fills de Vititza).
            Batalla de Guadalete on vencen els musulmans i mor Rodrigo. S’inicia un procés de més de 40 anys on es formarà Al-Àndalus. Tarig es dirigirà a Toledo. També desembarca Musa i Abd-al-Aziz, que arribaran cap al nord i més tard intentaran controlar la zona més meridional. El 714 intenten Tarragona i a partir del 718 controlaran la zona nord-est i travessen els Pirineus. Amb els francs s’acabaran les aspiracions de conquesta el 732 a Poitiers i els francs conqueriran cap al sud (Girona el 745 i Barcelona el 801), més enllà dels Pirineus.
            La fase de control tindrà lloc durant tot el s.VIII. Totes les dades apunten la rapidesa, però sí va ser militar o amb pactes amb la població (poques fonts, i no són cròniques historiogràfiques, sinó narracions polítiques). Les primeres narracions de la conquesta són de 150 anys més tard, de Kitab Futuh Mish (Abd Al-Haixam, egipci) i Kitab al-Tari (Abd Al-Malib, andalusí). Escrits per ulemes amb intervencions de polítics, no històrics.
            Existien dos tipus de conquesta:
-          Conquesta per la força, on les terres conquerides seran anwatan (botí indivisible, conjunt de la comunitat islàmica, domini i propietat. Poder polític: 1/5 part per ser gestionades per ells mateixos).
-          Conquesta per pactes, on les terres conquerides seran sulh (no eren terres conquerides, sinó amb pactes. La umma i el poder polític no rebien res).
            Els discursos d’aquests ulemes tenien interessos polítics per controlar el territori; importància de si ha estat conquerit o pactat.
            Contrast amb altres fonts: històries de diversos llinatges de l’aristocràcia visigòtica que van pactar i es van integrar (amb llarga vida dins els conqueridors). Aquests pactes tindran durabilitat i s’integraran amb aliances matrimonials.
            En aquest període també hi ha un fet important: a la dècada del 740 hi haurà una revolta antifiscal berber i acaba generalitzant-se. Per fer-hi front el califat omeia hi envia un exèrcit siri per reprimir-la, però s’hauran de refugiar a Ceuta i seran rescatats pels àrabs de la Península Ibèrica i s’instal·laran com a guarnicions militars i s’especialitzaran com a cobradors d’impostos del califa.
            Això coincideix amb la inestabilitat del califat omeia i que serà substituït pels abbàssides. Aquest exèrcit siri necessita un nou lloc i són nous emigrants que entren en competència amb l’aristocràcia àrab, berber i visigòtica. Però s’adaptaran i començaran a pactar amb matrimonis.
            La presència d’aquest exèrcit també manca un nou punt de la història àrab a la Península Ibèrica. L’últim descendent omeia (Abd-ar-Raman) arriba a la Península Ibèrica i és proclamant emir el 756, organitzant Al-Àndalus com un espai independent del Califat (dins l’islam, però autònom). Serà acollit per l’aristocràcia peninsular, amb el suport de l’aristocràcia síria a la Península Ibèrica.
            Amb Abd-ar-Raman es delimita Al-Àndalus, amb unes fronteres clares i un poder autònom.
            Mentre Sánchez Albornoz comptabilitza uns 30.000-40.000 àrabs, Guichard afirma que en van arribar 60.000, però que cal sumar-hi els berbers i els siris (un total de 150.000 o 200.000 conqueridors). Per a fer aquests estudis s’usen topònims,... Depenent del nombre, les conseqüències socials, culturals, polítiques i econòmiques seran molt diferents.
            Una altra conseqüència és la “reconquesta”. La frontera del s.XI serà la que durarà més. La zona musulmana era la més romanitzada i més urbana; el control islàmic de les ciutats és molt important pel control del territori i instruments de dominació política, militar i fiscal.
            Al nord hi pot haver dos zones:
1.      Duero (romanitzada, crisi econòmica i ruralització). Difícil de controlar per la manca de ciutats i abandonada, però no despoblada. Equival a una extensa frontera entre Al-Àndalus i el Cantàbric. Els musulmans hi faran expedicions per aconseguir esclaus i per caçar.
2.      Cantàbrica (poc romanitzada i molt ruralitzada). Procés d’expansió militar del nord, “reconquesta”: discurs que ja es crea a època medieval. Vigil i Barbero diuen que són pobles poc romanitzats, grups tribals poc dominats. Experimenten processos expansius, però sempre seran frenats (romans, visigots,...) i amb processos de sedentarització. Al s.XI no trobaran cap poder que els freni, ja que la frontera es troba al sistema central. Començaran un procés de colonització a la frontera amb l’Al-Àndalus, però amb ràtzies dels musulmans. Fins al s.XI no hi havia una conquesta militar d’Al-Àndalus. Però a partir de la 2/2 s.XI s’arriba a conquerir Toledo i és considerada l’inici de la conquesta feudal d’Al-Àndalus. Aquest estat es mantindrà intacte del 711 fins el 1085. Tampoc eren pobles aïllats, s’ha demostrat que tenien contactes amb els regnes francs (documents als monestirs de Galícia) dels bascos i navarresos.
            El diferent nivell d’urbanització també té diferències entre l’oest i l’est de la península. Als comtats catalans van ser menys urbanitzades i la frontera política era més pròxima als francs, i no va començar la colonització i conquesta fins al s.XII.

            Part III: Estructura d’Al-Àndalus. Estat i sistema fiscal
            Llarg període dividit en dos etapes: emirat i califat.
            La societat d’Àndalus té unes característiques pròpies, però són plantejades pels diferents historiadors (diferents models de producció).
            Marx: mode de producció asiàtic: poder despòtic propietari absolut de la terra i unes comunitats pageses sotmeses, però autosuficients amb relacions fiscals. Societats amb poders centrals forts (à desconeixement de les societats!). Som models teòrics (estructuralisme marxista del anys 60: teoria sense demostrar ni comparar).
            Mode de producció tributari: A partir dels 70 la historiografia social canvia, però sense abandonar la idea de seguir uns models socials per poder contrastar amb la realitat. Definició de diferents societats precapitalistes on l’estat és molt important: apropiar-se de l’excedent i distribuir-lo. Importància de l’impost i control teocràtic, militar,... Corrent que neix als anys 70 i 90 del s.XX. Autors que intenten definir i contrastar-ho amb les societats feudals, si són molt o poc diferents:
-          S. Amin. El món feudal seria una forma perifèrica i limitada del món tributari.
-          Chris Wickham. Gran diferència entre feudals i tributaris. La renta de l’impost és molt diferent de l’apropiació d’impostos.
-          H. Berktay i J. Haldon. Conclou que una aproximació materialista del procés d’apropiació de l’excedent és necessària. Renta i impost no són diferents i els dominants viuen de la renta/impost. Diferència d’una societat esclavista o capitalista.
            Però s’ha d’anar amb compte, perquè moltes societats encaixarien en aquesta definició i no és molt útil. Caldrien models més específics.
            Haldon afegeix la diferència entre la distribució entre classes dominants (polític o no). Així ja trobem diferències entre societats feudals i societats tributàries. Afecta a l’esfera de redistribució de l’excedent.
            S’estudia el món romà, bizantí i societats islàmiques per historiadors medievalistes. Tots aquests debats influiran en els historiadors nous d’Al-Àndalus.
            Al-Àndalus desapareixerà perquè queda dins una societat feudal (conquesta). Nova generació d’historiadors perquè defensen la conquesta musulmana de la península i trencament visigòtic i més tard la conquesta feudal.
            Miquel Barceló i Pierre Guichard, molt hereus de la definició amb diferències entre feudals i tributaris. Intervenen en el debat: són societats molt diferents (impostos tributaris; rentes feudals).
            Societat andalusí molt forta i comunicació amb l’estat a través de l’impost. Societats pageses amb propietat de la terra.
            Societats feudals de renta, fragmentades. El senyor viu de l’explotació de comunitats pageses que depenen d’ell.
            Ciutat andalusina és molt important políticament des d’on l’estat controla el territori i percep l’impost.
            Ciutat feudal és un espai econòmic, població de producció manufacturera i comerç. Funció econòmica, no política.
            Militarització feudal, capacitat militar i exèrcit privat especialitzat en la guerra: capacitat expansiva.
            Societat andalusina poc militaritzada, que porta a la derrota.
            Comunitats rurals autosuficients tributàries, caracteritzades pel fort component tribal. Clara fractura que representa la conquesta.
            En els últims anys s’ha començat a qüestionar alguns elements de les tesis de Barceló i Guichard. Però aquest discurs permet interpretar la societat d’Al-Àndalus (impost, Estat,... més ben documentat). És més conflictiu saber com són les comunitats pageses i les ciutats.
            ESTAT: naixeria amb l’arribada d’Abd-ar-Raman I i crea un emirat independent. Bases estables durant 250 anys:
  1. Família omeia. Model dinàstic des d’on pivota l’organització política d’Al-Àndalus. Molt prolífica: 400 descendents (dels quals 100 eren fills d’Abd-ar-Raman). Mostra l’èxit: crear una dinastia amb una família extensa. Autèntics califes. L’emir té el lloc central (10 sobirans; 8 hereten de pares a fills, 1 fratricida i 2 succeeix al seu avi). No consanguinis igualitaris que s’enfronten per tenir el control del poder. Dinastia sobirana i jerarquia interna dins el llinatge: existien sistemes de successió ben delimitats (“primogènit”).
                        La resta de la parentel·la col·lateral de l’hereu desapareix del centre de poder, és desactivada del nucli central (família reduïda). Passen a un segon pla. En època califal el nucli familiar es redueix encara més (ni càrrecs oficials de l’exèrcit).
                       Al-Kàssar era com a ciutat imperial. Elecció del nou líder com a separació de la resta de la seva família. Mantenint la imatge de família extensa, però sense funcionar com a tal.
                        Els omeies no seran els únics que hi haurà a Al-Àndalus. Emirs i califes els obriran les portes amb béns i possessions, però mai poder polític.
                        La imatge també es reforça amb llocs i elements simbòlics: llança com a màstil, simbolitzant l’origen del poder; anell d’or amb el nom gravat i lema del seu regnat, transmès al seu successor. Edifici més emblemàtic: Mesquita de Còrdova (moltes ampliacions i símbol de poder; però no afecten a la unitat central de l’edifici, tot i estar mal orientada). Un altre símbol és l’enterrament de l’emir i el califa (cementiri privat dins Al-Kàssar), i els seus descendents. La resta s’enterra a fora. La cerimònia esdevenir la presa de poder del seu successor.
  1. Grups en què es basa aquest poder central. Els membres descartats passen a un segon pla. No se sap què són i de què viuen després de la separació. No tenen funcions polítiques importants. El poder de l’emir es basa en relacions clientel·lars i els seus llinatges, a vegades també esclaus. Diversos tipus de relació: esclaus (mawali) que vivien a la zona i alliberats, però dependents del llinatge. En sorgiran els principals càrrecs militars i administratius. Un d’aquest llinatges seran els siris. Viuen de l’Estat (part proporcional, 1/5 part dels impostos recaptats) i es beneficien de l’activitat militar (botí i esclaus). Augmenten els seus ingressos (poques revoltes fiscals).
  2. Organització jurídico-religiosa: escola malikita. Element autònom de l’Estat. Ordenament social i control de la societat. Regulen el funcionament intern. Aparentment desvinculat de l’Estat. La justificació dels omeies es basava amb l’entramat religiós que hi havia arreu d’Al-Àndalus, que governaven les ordenacions vinculades amb la religió. Finalment tenien més funcions socials que religioses. Creença que la revelació venia de Déu a Muhàmmad i el califa era designat per Déu, els ulemes posaven en pràctica el missatge de Déu. Aquest coneixement s’havia transmès des dels inicis.
                        L’ordre islàmic es basa en la religió i tot el conjunt d’ulemes que custodien la religió i en principi estaven al marge de l’Estat. Esforç per recollir tota la informació i especialització en el seu contingut (=desenvolupament intel·lectual i cultural dels estudis àrabs i musulmans).
                        En principi no estava controlada per a cap organisme ni institució. Hi ha la impressió que és una tasca que es porta a terme de forma anarca i al marge de qualsevol organització, fruit del coneixement de diverses persones.
                        Un exemple seria Malik b Annas (mort el 796), fundador de l’escola malikita. Vivia a Medina i se li atribueix el Kitab al-Muwatta: recopilació de lleis civils i religioses (hàbits del profeta i usos habituals i costums de Medina; i pràctiques d’ell mateix. Difusió pel seu prestigi). Aquesta obra tindrà un gran èxit i es difon enormement (cal sumar-hi llegendes sobre ell) des d’Egipte.
                        Un dels difusors malikites serà Shanun (mort el 855) que hauria contactat amb l’escola malikita gràcies a un deixeble de Malik, Ibn al-Qasin. D’aquest ensenyament en surt una obra: Mudawwana (obra de referència al nord d’Àfrica i Al-Àndalus) redactada per l’andalusí Yahta b Yahta al-Lattí.
                        Així, l’obra de Malik és transmesa, comentant, complementant,... en els cercles ulemes i representants de l’escola (mestres de mestres fins a Malik, contacte personal al marge d’una institució).
                        Allò que diuen s’ha de convertir en una norma social, sense ser legisladors. Creen dret, però com revelant el missatge de Déu. És un procés general.
                        Organització de la societat d’Al-Àndalus, s.X, aquest col·lectiu estava estès per tot el territori i les seves pràctiques imposaven un ordre islàmic. Ningú dubtava que el califa no fos elegit per la divinitat, i els documents i plets s’havien de resoldre segons la tradició de dos segles abans seguint la revelació de Muhàmmad.
                        Aquest món ulema s’organitza amb diccionaris biogràfics: recollien noms de persones “famoses” i la seva biografia. A cada entrada hi havia la seva informació (data i lloc de naixement, mestres, deixebles, data i lloc de la mort, càrrecs, obres, anècdotes de la seva saviesa, pietat,...). Seria més un registre. Així es pot reconstruir des del s.XII fins al IX les filiacions d’Al-Àndalus. Arbre genealògic intel·lectual.
                        Els primers havien après a Orient (emirat d’Abd-ar-Raman II) i transmetre-ho als seus deixebles. No són individus recollits en un grup ètnic específic (els primers 1/3 eren autòctons, 2/3 berbers, àrabs, siris,...). Aquests diccionaris plasmen que aquest estudi i coneixement s’ha creat fora de les institucions.
                        Tot i això, la seva difusió i èxit no es pot explicar sense el suport del poder polític (al servei omeia) i ocupen una part important de l’estructura administrativa bàsica propera a la societat andalusina. No tenien grans càrrecs. Es regeixen per ells mateixos i esdevenen un control social ideològic basat en l’islam. Consolidació, islamització, de la societat d’Al-Àndalus. Constitueix el tercer pilar de l’estat d’Al-Àndalus.
            Tots aquests pilars es sustenten gràcies a un poderós SISTEMA FISCAL que alimenta a tots aquests grups. Recaptació i redistribució; amb ingressos creixents durant tot el període. Aquest creixement s’explica per dues raons:
-          Emirat. Relacionat amb l’intent dels omeies de controlar el conjunt del territori d’Al-Àndalus de forma més eficient. Les revoltes de les fronteres no desapareixeran fins a època califal.
-          Creixement econòmic de la societat andalusina: més producció agrària i més produccions menestrals i artesanals. El creixement agrari es vincula amb una revolució agrícola i l’expansió de l’islam (revolució verda). Impulsada per la demanda.
·        Arribada de noves espècies conreables: molta difusió, origen oriental (Índia).
·        Augment de la irrigació i noves tecnologies. Augment de les superfícies irrigades (antigues i noves terres). Desenvolupar, perfeccionar i difondre les tecnologies.
·        Aprofitament de fonts d’aigua i petits perímetres irrigats.
·        Preocupació per la producció agrícola (intel·lectuals: tractats d’economia i agricultura d’època clàssica i coetània, per millorar l’ús de la terra). Autors: Ibn Bassal, Ibn Wafid, Ibn Al-Awwam.
            Aquesta estructura fiscal és difícil per conèixer-la de forma completa, ja que els impostos legals apareixen a tot arreu, però altres ingressos queden camuflats, fins i tot pels mateixos cronistes (només hi fan referència per fer caure i elevar un califa/emir). Els musulmans estaven obligats a pagar l’almoina islàmica (zakat) mitjançant el pagament d’un delma (usr). Els cristians i jueus quedaven protegits per l’islam a canvi de dos impostos de propietat: capitació (yiztà) i sobre la terra (jaray).
            Però era molt complexa. Es recapta en espècie directament. El jaray va acabar essent un impost lligat a la terra, encara que passessin a mans de musulmans, però amb un altre nom, tabl.
            Un altre impost important, segurament que gravava a tots, es pagava en diners i pagaven l’abstenció del servei militar: nadd lil-hasd.
            Hi ha altres impostos que gravaven el bestià (sadaqa) i la falconeria (bayzara). També hi haurà tot un seguit d’impostos o taxes que gravaven el comerç i la circulació de mercaderies (alcabales, gabelles,...) amb noms genèrics com magarim o mukus.

            Part IV: Composició social d’Al-Àndalus
            El conjunt de l’Al-Àndalus es composa per tres elements:
1.     Madina, ciutat: Còrdova, Sevilla, Mérida, Toledo, Saragossa,... Al marge dels grans rius i també importants a època visigòtica. S’assenten fent servir la trama urbana ja existent. No construeixen noves ciutats fins al s.IX. també hi ha ciutats més petites, desperdigades, a les conques meridionals i no en coneixem tants coses (Tortosa, Lleida, València, Granada,...).
                        S’articula el govern emiral o califal sobre el territori. Varia segons la zona meridional (districtes amplis o kuras) i les zones de frontera (menys articulat, sense necessitat de vinculació directa amb una ciutat principal: pactes per una organització independent).
                        A la ciutat hi havia el mercat principal i la resta del territori seria rural amb fortaleses disperses.
2.     Hisn o Husun, fortaleses o castells. Hi ha fortaleses de varis tipus, però no es coneixen molt bé les diferències. Característiques: defensa, militar, fiscal i administrativa.
3.     Qarya o Qura, nuclis rurals. Tampoc es coneixen gaire bé. Cases amb aglomeració més o menys densa, i conformen illots poblats enmig del territori, s’articulen al voltant d’un centre i a vegades correspon a una antiga vila romana en decadència. No totes tenen origen romà. També hi ha casos que hi ha un edifici important i que podria correspondre a la residència d’un personatge important (propietari d’una part del territori, elements defensius,...). Dualitat.
            També hi ha historiadors que defensen el model tribal de la societat andalusina, però d’altres defensen més la diferenciació social.
            Tesi de Guichard:
                        Pierre Guichard s’oposava a la visió tradicional que es tenia d’Al-Àndalus en el qual la societat visigòtica no s’havia alterat durant l’ocupació musulmana. Ell defensa la clara fragmentació a partir del 711, amb l’arribada dels àrabs i els berbers. Era una societat en decadència. Per Guichard el nombre de conqueridors no és la principal raó, sinó la societat pre-feudal dels visigots vers la societat en expansió basada en els lligams de religió  i clan que canviaran més la societat ibèrica.
            Els grups es definien en grups tribals i per un avantpassat comú i lligams de consanguinitat. Es forma en segments segons el grau de parentiu (família extensa). Eren grups molt tancats: endogàmia (home casat amb la filla del seu oncle patern, s’anomena bitut al-amn), capacitat de defensar l’honor del grup (retenir les seves dones i captar dones de grups tribals veïns rivals), les dones eren recloses (no llibertat de moviments, vel, no tenir contacte amb desconeguts,... només per a dones lliures, les esclaves no),... Característiques dels àrabs i berbers.
            La força d’aquests grups va dominar els grups visigòtics fragmentats que van ser absorbits pels conqueridors. Àrabs i berbers van mantenir la seva identitat integrant les dones autòctones. Integració: per exemple, la néta del rei Vitiza es va casar amb un membre de l’exèrcit siri, del llinatge Banu Hayyay, però mai es defineixen com a siris ni l’origen reial, sinó com a àrabs de pura sang.
            També aquesta influència va tenir lloc a l’assentament a Al-Àndalus: mapa d’assentaments tribals des d’un inici. Importància dels topònims que reflectien llocs on s’havia establert un grup tribal, abundants al llevant.
            Serien comunitats pageses, igualitàries, “democràtiques”,... que s’organitzen a partir de les qarya, que recull els impostos tributaris per a l’Estat. A tot això també s’hi suma la islamització. Fractura absoluta amb el que hi havia.
            Amb tot això, quedarien al marge de les ciutats. És un lloc d’intercanvis econòmics, mercats i comercials, artesanat i menestrals, a més de recollida i organització d’impostos. Gran diferència social. Hi haurà fenòmens de diferenciació social tant al camp com a la ciutat.

            àCrítica de Manzano: crítica al model d’organització agnàtica (tribals, clànics i tancats). Manca d’interès per estudiar què era una tribu i un clan dins d’Al-Àndalus. Visió molt idealitzada de la societat àrab, i descripció molt superficial de les pràctiques familiars i agnàtiques. Una tribu no deixa de ser una organització política (no explícit) sota un revestiment ideològic familiar. També es critica la igualitarietat d’aquests clans (forta jerarquització social dins la família; no s’escullen, sinó que es nomenen o es fan hereditaris), i vincles de dependència.
            Dificultats de fer estudis d’aquest tipus aplicats a Al-Àndalus. Un dels aspectes qüestionables és l’endogàmia: no era un tret generalitzable, només ho feien al 100% la família omeia. Si es feia era per fer aliances entre famílies, homes indígenes i dones àrabs,... alguns ascendiran gràcies a les polítiques matrimonials.
            S’hauria de parlar de llinatges que es divideixen en faccions que lluiten pel poder polític. Faccions molt jerarquitzades, amb relacions recíproques, grup familiar agnàtic i un avantpassat comú amb relacions de parentiu fictícies i vincles polítics legitimats per aquest avantpassat comú.
            Aquesta crítica tampoc resol el problema de les ciutats. Només les utilitza per reforçar la idea de forta diferenciació social.